Voldria escriure

Vull escriure. Fa dies que vull fer-ho. I no puc… No volen que parlem en català. De fet, no volen que parlem. No volen que decidim el nostre propi model de convivència. No volen que ens autogovernem. No volen que fixem lliurement la nostra solidaritat. Tampoc volen que votem. No volen que tinguem res diferent al que ells dicten. No volen que regalem flors. No volen que cantem. No volen que ens reunim. No volen que ens manifestem. No volen que debatem. No volen que siguem pacífics. No volen que siguem cívics. No volen que estiguem revoltats. No volen que dissentim, …

En definitiva, no volen que siguem. No volen que existim. Quan els altres et neguen l’existència, existir esdevé una petita heroïcitat quotidiana. A voltes, escriure esdevé un impossible. Per això, avui, en aquesta hora negra i trista, em cal manllevar les paraules al poeta que, generós, me les presta.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

(Assaig de càntic en el Temple – El caminant i el mur, 1954 – Salvador Espriu)

By @fbrunes