Diàleg i conflicte

És del tot sobrer dir que ens trobem en situació de conflicte. Tots ho vivim i ho palpem hora a hora, dia rere dia. D’aquí i d’allà, s’alcen veus que reclamen diàleg. M’hi adhereixo… Tot i que caldria establir un diàleg sobre què entenem per diàleg… N’he parlat altres vegades. El diàleg mai pot establir-se des de la superioritat. El diàleg exigeix la igualtat si no vol perdre el seu bonic nom, per esdevenir mera imposició. El diàleg no pot tenir línies vermelles, ni en les seves temàtiques, ni en els seus participants. El diàleg ha de ser honest, lleial i transparent. Ha de partir de la bona voluntat i la confiança. Tanmateix ha de ser fecund, ha d’estar obert a la possibilitat de transformació dels participants. El diàleg ha de tenir l’horitzó de noves relacions, de nous plantejaments, de camins que no són ni els meus ni els teus, sinó els nostres. El diàleg no ha de buscar vèncer, ni tan sols convèncer, sinó que ha de ser un exercici de deixar-se interpel·lar per l’altre, per cercar junts espais nous, no previstos inicialment.

És possible, doncs, el diàleg en situacions de conflicte? Si ens aturem a nivell de les actituds, rotundament no. Si pensem que el conflicte és referèndum sí o referèndum no, independència sí o independència no; el diàleg és del tot impossible. Si fóssim capaços de gratar una mica més en sota i situar-nos al nivell dels motius que hi ha darrere d’aquestes actituds contraposades, potser s’obririen escletxes per on el diàleg es podria colar. Si fos possible identificar quines motivacions avalen l’actitud a favor de la independència de Catalunya i quines avalen la de mantenir l’estat de coses actual, possiblement trobaríem vies de diàleg. I si resulta, que tots busquem un model de convivència que sigui el millor possible dins del respecte a la voluntat dels ciutadans i ciutadanes? No s’obririen en aquest camí possibilitats de buscar sortides a la crisi actual?

La pregunta que em faig és: de veritat estem en situació de conflicte? Fa ben poc, escrivia aquest tuit: Política és diàleg. Policia és força. Parlament és democràcia. Fiscalia sense política ni Parlament és dictadura. És aquí on som. I després? Fa més d’un any, he anat expressant en diverses ocasions la meva opinió en el sentit que, la situació que vivim s’assembla més a una guerra que no pas a un conflicte. Veig que darrerament hi ha altres veus que coincideixen en aquesta apreciació, com les del Joan Rovira en el seu article a “El Món” d’avui 28 de setembre de 2017. En aquestes darreres setmanes s’ha agreujat i molt, la meva sensació que el conflicte – que podia haver restat dins els límits de la democràcia – ha derivat en una situació bèl·lica on, les armes fan només la seva funció intimidatòria, però hi són. Força que vol imposar-se per damunt de tot – d’això en dic dictadura – assumint un cost altíssim en termes de possibilitats de diàleg i futura convivència.

Formulo de nou la pregunta: El diàleg és vàlid, fins i tot en situacions de guerra? Quan la democràcia s’afebleix fins assemblar-se a una dictadura, també és possible el diàleg? Voldria pensar que sí, que fins i tot en les situacions més difícils, la via del diàleg és la gran opció. De fet, no hi ha alternativa. O, dit d’una altra manera, la història ens ha ensenyat que les altres alternatives són del tot indesitjables. Inevitablement, però, s’obren dubtes no resolts que matisarien una resposta categòricament afirmativa. Com transitar de la incomprensió al diàleg? Com recórrer el camí de la asimetria a la igualtat? I si una de les parts no admet de cap manera el diàleg? I si les línies vermelles el fan inviable? I si hi ha un vencedor i un vençut, es pot dialogar en un pla d’igualtat? I si el diàleg és només un maquillatge per a la imposició? Es pot dialogar sense confiança? I si s’ha obert un abisme en la convivència? Dubtes, molt dubtes. Massa dubtes? No ho sé. M’agrada pensar que mai és tard per al diàleg, però la ingenuïtat també té límits.

Potser no he assolit del tot encara el meu límit d’ingenuitat. Per això, acabo d’adherir-me a la campanya que ha endegat el Moviment dels Focolars a nivell de tot l’Estat espanyol, per demanar diàleg en el conflicte obert actualment entre Catalunya i España. Us convido a adherir-vos-hi! La suma de calculades ingenuïtats pot convertir en possible allò que sembla impossible.

By @fbrunes