L’ofensiva és acarnissada. L’estrèpit de les bombes és eixordador. El terra s’il·lumina pel resplendor fugisser dels esclats. El soldat William jau malferit al llit de la trinxera. Arraulit en posició fetal, cerca l’escalf de la mare empresonada. La terra erma i freda són el dur embolcall del seu deliri febril.
Avui, William ha vist escolar-se llefiscosament dins la trinxera la metralla de la mentida. Els fragments esmolats com fiblons s’han endinsat dolorosament a la seva malmesa carn. Han esquinçat els seus teixits inoculant en el seu cos el verí de la impotència. Els seus ulls, envermellits de dolor, han ofegat un plor estèril i han clos dins seu la ràbia de la injustícia. El fàstic ha envaït la trinxera d’una pudor insuportable i en William, en la seva agonia, ha vist milers d’éssers repugnants i amorfs apropiar-se de tota la rasa, ferida de la terra, ara infectada de la ignomínia de la mentida. Mentre ressonaven grans riallades per tota la vall.
Avui, les bombes de l’insult han caigut com una pluja desenfrenada i malèvola. El soldat, atemorit i exhaust, ha buscat aixopluc en el no res de la terra, que l’ha deixat a la intempèrie més vergonyosa. Retrunyien els canons, vomitant morterades d’odi a la recerca de víctimes esporuguides i fràgils. El terrabastall feia tremolar des de les entranyes de la terra, les ànimes dels éssers vius. L’espectacle era dantesc. I allà, al fons, rere les màquines de la mort, la rialleta cínica i silenciosa del sàdic operador.
Avui, les bales de l’odi eren disparades a dojo per exèrcits farcits de mercenaris. El soldat William, ha provat d’esquivar-les. Ha avançat fent ziga-zagues, s’ha estès a terra cercant l’empara d’un turonet. Tot ha estat en va. Els poblats exèrcits del bàndol contrari, eren més i disposaven de sofisticades armes que convertien en inútil qualsevol intent d’escapolir-se. Un tret, dos trets han encalçat el cos del soldat. William ha caigut a terra, cargolant-se de dolor. Les bales de l’odi, un cop assolit el seu objectiu, esclaten dins en un sinistre intent de fer el mal més gran possible. Tan bon punt va poder, William va començar a arrossegar-se per l’ensangonat terra. Li cremaven les ferides i li lacerava el cor la mirada d’odi del soldat que li havia disparat. I la vall era una claveguera que recollia riuades d’odi per abocar-lo damunt els éssers humans.
Quan en William, va aconseguir rodolar dins la trinxera, va restar uns moments sense coneixement. En refer-se, el dolor era tan intens que el va fer entrar en un estat de 
febrosos somnis. Malsons que neguitejaven el seu cor mentre se li escolava la vida. En el seu enterboliment, li queien al damunt papers timbrats que com cisalles amenaçaven de d’amputar-li els membres. Espectres sense rostre vestits de negre, es mofaven del seu estat, mostrant-li les manilles de l’esclavatge. Les paraules deambulaven orfes, fins a ser engolides pels tolls de sang que amaraven la pètria terra. La consciència de l’agonia l’aclaparava.
Un esclat, rabent com un llamp, va il·luminar per un instant la seva ànima. Tot i el seu cos malmès, va fer un esforç i va ser conscient que el seu cervell, ara, hi veia clar. Avui tinc por, es va dir. I aquesta por em fa més valent. Avui estic trist i la meva tristor em fa més conscient. Avui, la meva por i la meva tristor, m’injecten fermesa. Una fermesa resilient, més enllà de la mera resistència. Ferit de mor, arraulit com un infant abandonat a la seva sort, va romandre en un combat sord contra l’exterminació.
Octubre de 2017
By @fbrunes
Prop de l'Onyar 