Quan de nano m’entossudia a voler alguna cosa, el meu pare – que era fuster – sempre em deia: “És que vols fer entrar el clau per la cabota”. Com volent-me donar a entendre que estava massa decidit a demanar un impossible. Una cosa que no pot ser. Els claus només poden entrar a la fusta per la punta, mai per la cabota. Aconseguir-ho, seria a base d’aplicar una violència injustificada i provocant un estrep considerable. Fins i tot corrent el risc de torçar el clau inutilitzant-lo per sempre més.
Voler resoldre els conflictes a base d’obstinar-se a ‘fer entrar el clau per la cabota’ és un camí que mena sempre al fracàs. Aquesta estratègia, a mi; ja em va costar més d’una ploranera, emprenyades de mil dimonis i frustració absoluta. Els conflictes s’han de resoldre amb les eines adequades, posant els claus en la seva posició natural, afavorint així la seva funció d’unir, de lligar, d’ajuntar dues parts inicialment separades.
Abans de res, cal posar-se d’acord sobre si la millor solució és unir els dos elements solts o si hi ha opcions alternatives i millors. En el cas que s’acordi ajuntar les dues parts, caldrà veure si allò millor és clavar-hi un clau o no. És possible que hi hagi altres possibilitats, com per exemple encolar ben encolades les parts o relligar-les amb cordills o filferros o, fins i tot, usar grapes metàl·liques. Tanmateix, si arribem a la conclusió que els claus són la millor alternativa, caldria seleccionar bé quin tipus de clau i de quina llargària. Això dependrà de les superfícies a unir, de les seves dimensions, geometria i característiques generals. Consensuat doncs el tipus concret de clau que utilitzarem, caldrà no caure en l’error de voler-lo fer entrar per la cabota, amb l’ús de la força.
Caure en aquest parany, seria ‘picar en ferro fred’ , una altra de les frases preferides del meu pare. Quan ja havia tastat a bastament la meva tossuderia, és quan m’etzibava aquesta frase. ‘Parlar amb tu, és com picar en ferro fred’, em deia. Amb això, em deixava per impossible. Em volia transmetre que tots els esforços eren inútils perquè a mi, les paraules, ‘m’entraven per una orella i em sortien per l’altra’. O sigui, ni cas. Doncs això és el que passa volent fer entrar el clau per la cabota. Fem molts esforços que, al capdavall, resulten inútils. El problema no és que l’eina no vagi bé. Tampoc que el clau no sigui bo. Simplement és que ho estem fent al revés. Ens encaparrem a resoldre el conflicte aplicant les estratègies ben al contrari d’allò que és recomanable i adequat.
És possible que actuem així, no per ser maldestres, sinó perquè estem convençuts que així anirà millor. Per això ens hi esforcem d’allò més, amb la certesa que la nostra manera de clavar claus és la més eficient. Pensem que és la ‘nostra manera’ de resoldre la qüestió, inconscients que ens pot ‘sortir el tret per la culata’. És a dir, que allò que pensàvem resoldre encara ho empitjorarem, fins al punt de fer-nos mal a nosaltres mateixos. Ja ens poden anar dient que ‘és com si sentíssim ploure’. Nosaltres, a la nostra, fins que ens piquem els dits amb el martell. Brollarà el renec, s’obrirà pas el dolor, l’emprenyada serà inevitable, la perplexitat ens desconcertarà i… les fustes separades i malmeses. El problema sense resoldre.
Fa temps que no puc evitar de pensar que és així com es tracta de resoldre els conflictes en la nostra societat. Es vol fer entrar el clau per la cabota, la qual cosa és picar en ferro fred. Tothom fa com si sentís ploure en relació a les recomanacions que li arriben de diversos fronts i, a tots plegats, ens pot sortir el tret per la culata.
By @fbrunes
Prop de l'Onyar 