Cercles a la xarxa

El món és global. Segur? Tots estem connectats. Vols dir? La xarxa és com una aldea global. Només una? La interdependència és un signe dels temps. Veus, en això hi estic més d’acord. Som interdependents però no ho practiquem pas massa. El que passa a un racó de món, impulsat per una estranya i invisible cadena de transmissió, ens acaba afectant personalment. Generalment afecta especialment la personalitat de la nostra butxaca. Sigui com sigui, no en som massa conscients i sovint desconeixem l’origen i el viatge que segueixen els fets, fins palplantar-se davant nostre, com si sempre haguessin estat aquí. Vaja! En una cosa que estàs d’acord i encara hi trobes pegues. Ets una mica… primmirat.

Que no veus que, qui més qui menys, està a la xarxa. Internet i les xarxes socials ens posen a tots en relació fins situar-nos en aquest lloc global que tots compartim. Ara no em diguis que no hi estàs d’acord amb això? Doncs mira, no. Hi ha estudis estadístics que ho neguen. Però no em facis aportar dades que no és la meva especialitat. Ja sé que no és científic però deixa’m que t’expliqui la meva experiència, la meva percepció. Sí, ja ho sé, és subjectiva. Però sembla que els estudis l’avalarien. Mira, aquests darrers mesos (força mesos), gràcies a allò que molts anomenen ‘el procés’ i que jo crec que és tota una altra cosa – però tan se val – he pogut comprovar que la xarxa, més que un espai compartit, és un munt de cercles aïllats, amb pocs punts d’intersecció.

A les xarxes, cadascú es relaciona dins d’un cercle tancat. Un espai acotat, dissenyat a la carta pel titular de cada compte. Tendim a relacionar-nos amb aquells que pensen aproximadament com nosaltres. Seguim els mitjans d’informació que ens diran el què volem sentir, veure o escoltar. Les interseccions esdevenen espais rars i complexos. Miro de compartir a les xarxes informacions destinades a enriquir i, si és possible, eixamplar aquestes interseccions, però les espurnes no tarden a saltar. Quan algú rep alguna informació que no és ‘de la seva corda’, reacciona defensant el seu espai emmurallat i, més d’un cop, tanca la porta. No vull pas dir, que jo, més d’una vegada, no hagi fet el mateix. Qui estigui lliure de ‘pecat’ que tiri la primera pedra…

Amb aquesta manera de procedir, desaprofitem d’allò més, l’extraordinari potencial que la xarxa té de posar-nos en relació, de crear vincles. Quan entra en el nostre cercle un input, diguem-ne, no desitjat; és quan tenim l’oportunitat d’establir un diàleg amb la diferència que no comprenem. Davant d’una determinada informació, que xoca frontalment amb les meves creences o percepcions, puc preguntar a l’altre per què, com és que allò  sembla no ser com jo crec, quina part de veritat hi ha també en allò que és radicalment contrari al meu pensament, quina fiabilitat tenen les meves fonts i les de l’altre, com ho visc jo i com ho viu l’altre, …

Aquest exercici requereix un mínim comú denominador: el respecte per totes les opcions. Però, aquesta és només la base, el punt de partida. Cal encara més, molt més. Cal la disposició i l’obertura a ‘escoltar’ profundament allò que m’és desconegut i que ve a envair el meu espai tranquil i còmode. Cal la voluntat de posar-me a la pell de l’altre. Cal la consciència que, si obro la porta a allò que és divers, la meva casa pot resultar encara més bonica. Serà diferent de com l’havia dissenyat, ben segur, però puc acabar trobant-m’hi més confortable. Si aquesta actitud és mútua, la xarxa veurà com cada vegada són més els espais d’intersecció. No desapareixeran pas els cercles, perquè la xarxa és força neutral (encara que no del tot) i permet a cadascú romandre en la seva pròpia posició i convicció. No es tracta d’engrandir un cercle fins la desaparició de la resta. Ni de bon tros! Es tracta d’enriquir els espais propis, amb aquells aspectes dels espais dels altres que ens ajudaran a construir plegats nous espais fins ara inexistents.

Cada vegada estic més convençut que això, ara, és absolutament imprescindible. Ho és a la xarxa, al món virtual on, qui més qui menys, vivim part de les nostres relacions. Però, és necessari també en directe, presencialment, mirant-nos als ulls, cara a cara. Conversar, parlar, raonar, dialogar, donar-nos la ma, abraçar-nos, compartir, debatre i gaudir de la xerrada. No per convèncer a ningú, no per fer adeptes a la causa, no per discutir, no per enrocar les posicions, no per buscar claudicacions, no per engrandir el nostre cercle, no per continuar com illes isolades. Ben al contrari, la paraula i el gest han de servir per trobar nous espais de convivència més enllà de l’imprescindible respecte i tolerància. Altrament les coses aniran pel pedregar.

By @fbrunes