Divisió social


division_1Fa temps que sento parlar, de forma insistent, sobre aquesta idea de la societat catalana dividida. Una de les conseqüències de les recents eleccions, n’ha estat precisament el seu reforçament. Gairebé a cada conversa, ni que sigui amable, apareix – generalment amb actitud defensiva – el recordatori que som dues meitats i cal tenir en compte els de l’altra meitat. M’agradaria doncs, fer algunes reflexions al voltant d’aquesta qüestió.

Abans de res, voldria posar de relleu dues consideracions. La primera és que observo, en qui fa el recordatori de la divisió, un retret amagat com si una de les parts hagués menystingut a l’altra, sense tenir-la en compte. És una opinió que no comparteixo en absolut. La segona consideració és que cap de les dues parts té una veritat absoluta que la faci portadora de quelcom sagrat, atorgant-li una superioritat mal entesa. Ni els percentatges, ni les xifres absolutes, ni la llei, ni cap altre element són dipositaris d’un segell de ‘divinitat’.

És sobre aquesta base que considero que cap de les parts en conflicte té el dret d’agredir, en qualsevulla de les diversitats de violència que ens puguem imaginar, a l’altra. Res, ni les lleis més sagrades, són justificació a la violència de qualsevol mena. Aquest crec que és un element que dificulta, encara més, el camí d’una possible resolució del conflicte. Sé que en això les posicions també estan força enfrontades. La meva opinió és que, si d’un partit de futbol es tractés, un dels equips – en aquest tema de les agressions – guanyaria per golejada. Possiblement no sigui objectiu. Algú ho és?

D’altra banda, observo amb astorament, una certa consideració d’exclusivitat d’aquest tema de la divisió social. Com si això no hagués passat mai enlloc. Com si fos una desgràcia exclusiva dels catalans i, a més, provocada per una de les parts. I em pregunto, la societat espanyola no està dividida? Què ha passat tradicionalment a les conteses electorals a l’estat espanyol? O ha guanyat el PP o ha guanyat el PSOE. Això deu voler dir, aproximadament i simplificada, que a la societat espanyola hi ha gent de dretes i gent d’esquerres. I això mateix passa arreu, per qüestions ideològiques, territorials i per una immensa varietat de qüestions transversals que fa que les societats siguin plurals. En certa manera, estan dividides. I, en democràcia, com es resol aquesta qüestió? Ho sabem, votant i establint unes majories, a vegades més folgades i d’altres més minses. I la majoria, per minsa que sigui, governa. Estableix les seves prioritats, aprova les seves lleis i mira de complir – en el millor dels casos – el seu compromís electoral.

Catalunya no és diferent. A Catalunya hi ha hagut sempre un sector de la població amb un profund anhel d’autogovernar-se, de refermar la seva catalanitat, la seva llengua i la seva identitat. Aquest sector va ser molt majoritari mentre el PSC en formava part. En aquests moments ha quedat desdibuixat i al mateix temps s’ha radicalitzat, empès per les continues frustracions de poder assolir el seu anhel. També ha existit sempre un altre sector, amb una consciència de viure més aviat en una de les regions d’Espanya i sense cap altre referent identitari que no sigui l’espanyol. Aquesta part de la població ha radicalitzat també la seves reivindicacions quan ha vist que la voluntat que Catalunya esdevingui un estat propi, deixava de ser un somni d’uns quants i es convertia en una majoria parlamentària, per molt minsa que es vulgui. Ambdues posicions són igualment legítimes.

Majories parlamentàries molt minses a l’estat espanyol han provocat, i provoquen, danys irreparables a l’educació, a la lluita contra la pobresa, a la disminució de desigualtats, … i ningú les qüestiona. S’hi pot estar més o menys d’acord, però no, afirmar que són division_2il·legítimes. És evident que en democràcia, allò que respon al compliment d’un programa electoral i està recolzat per una majoria parlamentària, té tota la legitimitat per a ser actuat. Fins aquí la democràcia. Però, en el fons, del que es tracta, és de la convivència. I és possible que la democràcia no sigui suficient. Que les majories no siguin un absolut. Els nombres són importants, sens dubte, però les persones ho són encara més. La convivència exigeix la llibertat i la igualtat, però és impossible sense la fraternitat. Caldrà incorporar la fraternitat com una veritable categoria política i no només com una paraula més o menys bonica. Caldrà fonamentar les lleis, els acords i les decisions legitimades per una majoria democràticament assolida, no només en base a la igualtat i la llibertat, sinó també – i jo diria, especialment, en clau d’assolir espais cada cop més amplis de fraternitat. Altrament, uns guanyaran i els altres perdran, mentre la convivència restarà a la cua dels bons desitjos nadalencs.

By @fbrunes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s