Blanc o negre

La radicalització, els extremismes, porten a la dualitat. Les coses són blanques o negres. No hi ha termes mitjos. Cal posicionar-se d’una banda o de l’altra, altrament es corre el risc de caure en una espècia de buit existencial de naturalesa incerta. Però això mai és veritat. Sembla ser que l’ull humà, en absència de llum, només distingeix el blanc i el negre. En graus de foscor elevats, tenim la sensació que tot és, o blanc o negre. Però la realitat mai és dual. Sempre és molt més rica i complexa. Només ens cal una mica més de llum.

En condicions òptimes de llum podrem apreciar molt millor la diversitat de les coses i dels fets. Entre el blanc i el negre, no hi ha només el gris. Entre el blanc i el negre hi ha una multitud de colors, de matisos i de tonalitats. Tot un ‘pantone’ de possibilitats. Tot un ric teixit d’opcions que permeten infinitat de combinacions, algunes d’elles impensables en una percepció reduïda de la realitat.

Això significa doncs que les coses no són ni blanques ni negres? No ben bé. De fet, hi ha coses que són blanques i n’hi ha que són negres. Però les possibilitats mai poden reduir-se a dues opcions. Les situacions, els fets i les coses tenen moltes cares, moltes percepcions, molts matisos, molts colors. Només cal dues coses per adonar-se’n: la primera, és no mirar-se-les sempre des del mateix lloc, canviar de posició, prendre diverses perspectives, obrir més d’una finestra. La segona, és no quedar-nos a la superfície de les coses, no conformar-nos amb allò que semblen, sinó fer l’esforç de furgar una mica més a fons, per intentar de fer aflorar allò que resta amagat.

I els principis? I els posicionaments? No és possible doncs mantenir una postura determinada sobre un tema concret? Segur que sí. Cadascú té la seva visió de les coses, parteix d’uns referents culturals determinats i observa des d’un context localitzat. Tot un garbuix d’elements acaben configurant la ‘meva’ percepció de les coses i, a la llarga, van donant solidesa a una posició determinada, basada en uns principis; els ‘meus’. Això no és pas dolent. Ben al contrari, és del tot necessari. L’única cosa que cal tenir en compte és que la meva posició no és ni única ni excloent. És a dir, que la realitat de les coses no s’esgota on acaben els meus principis i les meves percepcions. La meva aportació és valuosa, com ho és la de l’altre, les dels altres. Totes formen part de la realitat i no han d’excloure’s mútuament. Perquè, si disposem de suficient claror, percebrem que no és la meva o la teva, blanc o negre, sinó que la complexitat és molt més rica. Podem preferir romandre en la foscor, allà on anirem a les palpentes, tindrem una escassa percepció de la realitat i, ben segur, errarem diagnòstics i solucions.

Posar-hi focus, és més incòmode, podem quedar enlluernats i… a vegades se’ns pot veure el llautó. Però és imprescindible. La transparència, la claredat, l’obertura tenen riscos, a vegades elevats, però sense assumir-los mai serà possible establir bases sòlides per a una convivència que sigui respectuosa amb la dignitat de cada ser humà, sense exclusions. La convivència és sempre un exercici proper a la flexibilitat i a la diversitat compartida. La convivència fuig de les visions monocromes, reduïdes i incomplertes de la realitat.

By @fbrunes