Pluja

Avui plou. Mirant enrere s’hi veu el paisatge ressec de tanta sequera. Com si la claror tòrrida de l’estiu ho hagués amarat tot amb la seva calor, en una persistència ferotge. Però avui, plou! El cel és gris i trist. Endolat d’amargor, plora el seu desencís. Recelós d’haver de vessar tantes llàgrimes damunt el no res de la incomprensió.

Avui plou. El cel enaiguarà la terra eixuta de tanta buidor. Els arbres xops alenaran cofois i agraïts pel generós rec. Carrers i places netejaran aquella pàtina greixosa de vida polsosa amuntegada. Rierols, rieres i rius reviscolaran corpresos d’una energia vital inesperada. Els teulats escopiran el devessall aquós damunt vianants desprotegits. Plantes i arbustos absorbiran deleroses la generositat celestial.

Avui plou. Dones i homes mirarem d’aixoplugar-nos. Interposarem paraigües i tota mena d’estris improvisats per evitar una mullena, potser beneficiosa. Un mullim que podria amorosir els cors erms d’escalf. Ruixim tremolós capaç de fecundar tantes certeses estèrils. Aiguatge benèvol que podria xopar les relacions eixarreïdes per massa malvestat.

Sí, avui plou. Pluja ocasional i fugissera, com un clam a no deixar passar l’ocasió que només el present ofereix. Un crit del cel que, no podent contenir més tanta tristesa, desguassa feixugament el seu lacrimal sobre bons i dolents. Una crida a assuavir els sentiments, endolcir els pensaments i apaivagar les rancúnies.

Avui plou. Llàgrimes que assaonen llavors amagades sota la terra eixuta. Embrions de nous teixits, de noves xarxes. Gèrmens de la comunitat esberlada al fons del barranc. Branquillons naixents densos de la vitalitat jovenívola necessària per construir, per reconstruir, per refer, per refer-nos. I avui, plou.

By @fbrunes