Vida lenta?


Al cim de la taula on treballo habitualment hi tinc una tortuga. No és pas viva. És una acolorida tortuga platejada que un bon amic em va regalar fa anys i que serveix, sobretot, per impedir que un cop de vent inesperat, s’endugui els papers. Sempre és allà. Somrient i complint la seva funció amb fidelitat. Les tortugues, les de veritat, són rèptils originats fa més de cent milions d’anys i que tenen una mitjana de vida, al voltant dels cent anys. Venen de lluny i van lluny. Podríem dir que tenen una vida llarga i lenta.

A ‘L’home lent’, la novel·la de JM Coetze; Paul – el fotògraf de seixanta anys que perd una cama – es planteja, precisament llavors, què és allò que ens fa veritablement humans. La lentitud és una invitació a la reflexió. O viceversa? Potser la reflexió pot ser també un pròleg a una vida més pausada, més reflexiva, més lenta. Les tortugues bé ho semblen de reflexives. Davant d’un estímul, difícilment reaccionen de manera atropellada. Necessiten el seu temps. El seu horitzó vital fa que no tinguin pressa. O potser és a l’inrevés? La seva vida lenta els hi proporciona una llarga existència.

Tot i alguns tímids moviments ‘slow’, la vida d’avui en dia és més aviat agitada i ràpida. Gens adequada per a les tortugues i dubtosament per als humans. Ens horroritzen els espais buits de temps. Tractem d’omplir-los amb activitats, compromisos, aficions, … Quan disposem de temps lliure, planifiquem tot un seguit d’operacions que ens permetin viure noves experiències. Tot plegat és com si tinguéssim l’obligació de córrer cap a una fita precisa i propera. Una meta tan certa com desconeguda i que voldríem posposar ‘sine die’. Una línia d’arribada que mai encaixarà enmig de l’agitació quotidiana.

Els sotracs i convulsions de la societat es succeeixen a una velocitat vertiginosa. Ens interpel·len i ens empenyen a la dinàmica acció – reacció, en un bucle inacabable. Gairebé impossible introduir la reflexió en aquesta esbojarrada espiral. Fer-ho alentiria l’escalada frenètica. El soroll, com una música estrident i sincopada, ens empeny a les respostes immediates. Potser estem malalts de soroll. Potser ens caldria una cura de silenci que introduís les condicions externes i internes per a una major serenor.

Com a ‘l’home lent’, la reflexió podria portar-nos a accions més humanes. A reaccions basades en la profunditat de l’ànima humana, més que en les estratègies per guanyar o per no perdre. I, com les tortugues, seríem una mica més nòmades. Però el nostre nomadisme no consistiria en portar la casa a sobre, sinó més aviat en la capacitat d’habitar escenaris diferents d’una forma més flexible. Ens faria més aptes per al diàleg, l’entesa i la concòrdia. El silenci, l’alentiment i la reflexió ens permetrien pouar fins adonar-nos que tot allò que corca i corromp el nostre cor no és propi de l’ésser humà.

By @fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.