Escoltar. Escoltar-nos. No es tracta d’una activitat senzilla. Sense voler, ens oïm perquè estem dotats de dos aparells auditius, però escoltar-nos és tota una altra cosa. No és una qüestió biològica, ni tan sols sensorial. És, fonamentalment, una activitat social. Afirma el filòsof coreà Byung-Chul Han que, avui en dia, perdem cada cop més la capacitat d’escoltar degut a la creixent focalització en l’ego, al progressiu narcisisme. Per això, s’atreveix a vaticinar Han, apareixerà una nova professió que serà la d’oient. Aquell que escoltarà a un altre a canvi d’un pagament. Les persones acudiran a l’oient perquè, a part d’ell, no hi haurà ningú més que els escolti. El pensador potser exagera en el seu vaticini, però els símptomes hi són.
Parlem, parlem, parlem i les paraules s’estavellen estèrilment contra el seu propi mur. Escoltar és l’única cosa que fa possible que l’altre parli. L’escolta és una actitud prèvia a que l’altre parli. Més ben dit, escolto per tal que l’altre pugui parlar. De fet, escoltar pot tenir efectes saludables per a qui és escoltat. Escoltar des de l’acollida que inspira. Escoltar sense el judici que reprimeix. Escoltar des de la paciència que no apressa. Escoltar des del buit hospitalari. Escoltar des de l’anhel de descobrir allò que és diferent.
Les xarxes socials implanten la cultura del “m’agrada” molt allunyada de l’experiència profunda de la vulneració i la commoció. No hi ha interacció, encara que ho sembli. És una acció auto referencial. M’agrada a mi, manifesto les meves preferències, dic allò que a mi em sembla. No espero la interpel·lació de l’altre que podria fer trontollar la meva posició per entrar en un diàleg fructífer. La xarxa només serveix per a que l’emissor es promocioni, es trobi a ell mateix i als qui són com ell.
Elias Canetti parla a “El suplicio de las moscas” que hi ha dos tipus d’esperits “els que s’instal·len en les seves ferides i els que s’instal·len en les seves cases”. La ferida és l’obertura per la que l’altre pot entrar. En canvi la casa protegeix el meu ego de la irrupció de l’altre. La informació digital respon més aviat a l’esperit d’instal·lar-se a casa, des d’on la informació m’arriba sense necessitat d’anar a trobar l’altre. Aquest tipus de comunicació digital m’interconnecta, però al mateix temps m’aïlla. Sense la presència de l’altre, la comunicació degenera en un intercanvi accelerat d’informació. No s’estableix cap relació, només una connexió. Sense veïnatge, sense escolta, no es configura cap comunitat. En paraules del mateix Han, la comunitat seria el conjunt dels oients.
L’escolta té per tant una dimensió política. La manca de capacitat d’escolta fa que cadascú es quedi a soles amb els seus sofriments i les seves pors. El patiment es privatitza i s’individualitza. S’han de guarir des de la teràpia individual. Es trenca qualsevol connexió entre el meu patiment i el de l’altre, impedint així la seva socialització, la seva politització. La dura experiència de viure que és col·lectiva, compartida i per tant, pública, queda reclosa a l’esfera privada. Tot el sistema, inclosa la interconnexió digital, reforça un procés clar de minvar radicalment la voluntat política de configurar un espai públic.
Davant d’aquesta societat sorda i tancada, plaent a un sistema econòmic basat en la competència individual, l’eficiència i la productivitat, Han proposa una revolució temporal que permeti l’inici d’un temps totalment distint. Un temps que permeti recuperar els espais de festa, de celebració compartida, d’escolta mútua, de tot allò que ha estat anorreat per considerar-se un temps improductiu. Una revolució per redescobrir el temps de l’altre i fugir del totalitarisme del temps del jo. Un temps bo que permeti recuperar l’experiència de comunitat.
By @fbrunes
Prop de l'Onyar 