Temps era temps, que les persones eren forçades a deixar l’habitatge – és a dir, eren desnonades – pel fet de no haver pagat els impostos o les rendes al senyor feudal de torn. Quan algú queia en aquest mal pas, era més que probable que quedés condemnat a vagar pels camins, sense sostre, i sense cap aixopluc on emparar-se. Es trobava en una situació de marginalitat. Per contra del que a vegades es pensa, la persona marginada no ho és per trobar-se al marge de la llei, sinó per haver de viure als marges dels camins. Malgrat el pas dels segles, tot plegat no ha canviat massa.
Sembla doncs, que en algun moment de la nostra història, no pagar els impostos, o sigui, no contribuir a les arques de la col·lectivitat o bé, no liquidar les rendes imposades pel manaire, eren fets tant greus com per perdre el dret a l’habitatge. Actualment, els fets no varien gaire, però sí que han canviat els protagonistes. Hores d’ara, els desnonaments es produeixen per no haver pagat les quotes de la hipoteca. No contribuir a la caixa comuna mitjançant els impostos, ha esdevingut un fet que navega entre el delicte i la picaresca. Estafar al fisc és quelcom que cal fer, almenys un cop a la vida. És com saltar en paracaigudes o tirar-se a la piscina des del trampolí més alt. Mix entre esport de risc i descàrrega d’adrenalina.
Ara bé, no pagar la hipoteca això sí que és una cosa imperdonable. Qui mana ara, els nous senyors feudals, són les entitats bancàries. El sistema econòmic s’encarrega d’esclavitzar-nos sota el pes dels deutes i el sistema financer condemna i executa les infidelitats, sense miraments, sense entranyes. El consum insaciable, la necessitat d’habitatge, la cursa per uns estudis quant més superiors millor, la pega d’haver de salvar la vida amb tractaments mèdics costosos, la feblesa d’unes cobertures públiques insuficients i en perill d’extinció, la precarietat d’uns sous que perpetuen la pobresa, la constant incitació a gaudir d’experiències quant més exòtiques millor, … Tot resulta ser matèria prima per endeutar-se. El sistema econòmic ja ha fet la seva feina: enriquir uns pocs a costa del patiment de la majoria. Ara és el torn del sistema financer. És ell qui ha fet realitat els somnis de molts a pagar en mòdiques quotes mensuals de per vida. Un cop aferrada la presa, ja no la deixaran anar. Qualsevol incompliment amb l’amo i senyor del sistema serà castigat severament. Tant se val els motius, atur, malalties o desgràcies familiars, la llei és la lletra petita. El diner no té entranyes. I les persones?
Els diners no es mouen pas sense persones que els belluguin. I en això de les entranyes, cadascú se sap allò seu. Quan un es mira cap en dins, només ell sap el què hi veu. És una qüestió que cadascú ha de resoldre com pot. Sigui com sigui, el sistema ha col·lectivitzat la immoralitat, elevant a la categoria de normalitat allò que és una inadmissible i profunda injustícia social. I qui més qui menys viu a la intempèrie, als afores com diu en Josep Ma Esquirol[1]. En un cert sentit, als marges del camins. Els sistemes públics d’atenció social són només això, sistemes. Malgrat la incommensurable professionalitat de les persones que hi treballen, no és possible suplir l’escalf de la comunitat natural. I una mica tots, d’una manera o altra, vivim fora del paradís, als afores.
Manllevant novament les paraules de Josep Ma Esquirol, vivim als afores allà on “sentir la vulnerabilitat pròpia i aliena (l’ombra de la indigència, de la intempèrie, del sofriment i de la mort) du a l’empara, és a dir, a la cura i la protecció dels altres i d’un mateix”. Continuant amb Esquirol, en aquests espais dels afores “la resistència i la generositat són les manifestacions principals d’una tendència agàpica horitzontal”. Als afores predominen els gestos amables que allunyen els oposats: “l’abraçada que allunya el temor; la mà oberta, l’odi; arronsar les espatlles, el fanatisme; el massatge, el dolor; les carícies, el plor; l’arqueig de les celles, allunya el mal humor i obra la simpatia; el somriure, endolceix l’aire que es respira; la humilitat en la mirada, deixa parlar l’altre”.
És doncs en el afores on ens trobem, i és també aquí on la humanitat gesta el seu present i el seu futur.
By @fbrunes
[1]Josep Ma Esquirol, La penúltima bondat, Barcelona, Quaderns Crema, 2018
Prop de l'Onyar 