Aquest article ha estat publicat al diari digital eldimoni.com i el vaig escriure en motiu de l’acte de graduació de l’alumnat d’ensenyaments postobligatoris de l’Institut Santa Eugènia on vaig treballar durant deu anys. Els darrers de la meva professió docent.
L’acte de graduació de l’alumnat d’ensenyaments postobligatoris de l’Institut Santa Eugènia celebrat ahir al Centre Cívic de Sant Narcís, m’ha portat a la memòria molts altres actes similars, viscuts al llarg de la meva activitat laboral com a professor. Les sensacions es repeteixen: un comiat que no ho és, una benvinguda poc present. La graduació pot interpretar-se, erròniament, com el final d’una etapa d’aprenentatge. En realitat l’aprenentatge es perllongarà al llarg de la vida. És doncs, un fals comiat. No és un punt i final, sinó més aviat un punt i seguit.
Aquesta mena d’actes acostumen a tenir un cert aire de comiat i poc de benvinguda. No ho trobo del tot encertat. No estem celebrant que es tanca una porta, sinó més aviat que se n’obre una altra. En realitat, hauríem de donar la benvinguda, a tot un seguit de joves, a unes possibilitats, unes opcions fins ara fora del seu abast. Aquest aspecte hi és present, però queda massa soterrat. Potser és que no ens hi atrevim? Potser és que ens fa vergonya? Potser sí que als adults ens fa una mica de recança donar la benvinguda a un mercat salvatge on el depredador més ferotge sembla ser el triomfador? Voldríem poder oferir una transició amable al món adult, uns espais laborals oberts a nous talents, a la creativitat, la innovació i el bon ofici i en canvi, quan ens mirem les mans, només hi trobem això, un mercat.
Per això la pregunta recurrent que em ve al cap cada final de curs és: què es pot dir a una jove, a un jove, generalment d’entre 18 i 24 anys, que acaba de graduar-se? No és una pregunta fàcil. La meva resposta immediata seria: Benvinguda / Benvingut! Però, en realitat, benvingut a on? A casa teva, a casa nostra. Una casa amb les portes obertes, per entrar i sortir. Una casa de tothom, joves i grans, nouvinguts i estadants experimentats. Una casa sempre en construcció i on s’espera la contribució de cadascú. Una casa que no limita, sinó que ofereix l’aixopluc necessari per poder assolir les expectatives més agosarades. Una casa per reformar, per refer, per repintar o per enderrocar-la i construir-ne una de nova. Una casa que no és en un lloc geogràfic concret, fix i determinat. Una casa que s’anirà traslladant allà on la vida et porti. Un bagatge cultural, sentimental, de coneixements i de coneixences, que t’acompanyaren i s’aniran enriquint al llarg de la vida.
Els consells per aquest camí que s’inicia o, més ben dit, continua, són sobrers. És la vida l’única que té legitimitat per donar consells que veritablement valguin la pena. Les orientacions, a vegades, poden resultar fins i tot desorientadores. Les indicacions poden menar-nos en una direcció no desitjada. Per això, només se m’acut dir-vos, a vosaltres joves, que les portes no estan mai tancades, sempre hi ha possibilitat d’obrir-les. No us atureu mai davant d’una porta que sembla tancada. Cerqueu la manera d’obrir-la i mantingueu les portes de la vostra vida sempre obertes. Només un mestre, un pedagog extraordinari, es va atrevir a deixar-vos, a vosaltres joves i a tots nosaltres, una herència en mode imperatiu. Parlo òbviament de l’enyorat Jordi Vilamitjana: “Què fas aquí parat? Corre a estimar! És l’única cosa que paga la pena de viure i t’ho estàs perdent!
Correu doncs, correm tots plegats, per no perdre’ns l’única cosa que val la pena.
By @fbrunes
Prop de l'Onyar 