Estiu descolorit


He travessat diverses comarques de la geografia catalana. He visitat pobles i ciutats. Arreu m’ha acompanyat un color: el groc. Un color que, amb les llàgrimes i el temps, massa temps, ha esdevingut esgrogueït, gairebé blanc, descolorit. El blanc, però, no és la degradació d’un color, sinó la manifestació cromàtica més pura, més genuïna. Per això, tot aquest groc descolorit que farceix el país, no és una renúncia, sinó una crida a la reivindicació més essencial. Aquella irrenunciable. Aquella que malgrat tot, roman inalterable.

Un color groc que, més enllà dels espuris interessos partidistes, desperta en les persones sentiments diversos i contradictoris. De la indiferència a l’odi. Del seny a la rauxa. Del dolor a l’enrabiada. Clam per la llibertat per a uns, signe de divisió i confrontació per a d’altres. De l’adhesió al rebuig. De posar-los a treure’ls. Del pacifisme a la violència. Del patiment a la denúncia. De la lluita a la desesperança. Tot i res, reflectit en un llaç groc descolorit.

Sol i serena que desgasta, que descoloreix, que treu el color superflu per fer emergir l’essencial. Massa dies, massa temps, massa llàgrimes, massa murs i massa quilòmetres. Massa crueltat, massa injustícia, massa mentides, massa odi, massa insults, massa menyspreu, massa persecució, massa vida reclosa, massa innocència embrutida, massa càstig a l’amor, massa verí a la convivència, massa xerrameca i massa poques paraules, massa silencis per a tant poc acolliment.

I, malgrat tot, l’estiu ha arribat. Descolorit, això sí. Descolorit perquè els murs continuen tancant i dividint. Descolorit perquè la distància esdevé un cilici imposat. Descolorit perquè la convivència està de dol. Descolorit perquè de tant usar en va la paraula ‘diàleg’, l’hem prostituït. Descolorit perquè parlar no sabem si serveix i escoltar és un cadàver a mercè del soroll eixordador. Descolorit perquè la veritat, ni hi és ni se l’espera. Descolorit perquè persones properes romanen amb la vida injustament reclosa entre murs pintats de venjança.

Esgrogueït també perquè hi ha persones que ens han deixat abans d’hora. Perquè continuarà havent-hi nens tristos, sense estiu. Perquè massa famílies es veuran mancades de qualsevol espai on poder reparar les forces exhaurides. Esgrogueït perquè continuarà havent-hi persones dormint al ras sense voler-ho. Perquè massa persones grans estaran soles. Perquè massa joves no veuran cap futur al seu horitzó. Perquè massa persones arriscaran la vida per arribar a una porta closa. Esgrogueït perquè la fam encara no ha passat a ser un mal son. Esgrogueït perquè en qualsevol racó, qualsevol home continuarà agredint a una dona.

Tot i així, esgrogueït o no, descolorit o no, l’estiu és aquí. Mirem de cercar tot allò de positiu que es produeix al nostre entorn, que hi és, i en molta més abundància del que creiem. Mirem de descobrir persones i iniciatives que treballen per recuperar el color de les coses. Tractem de viure la intensitat del present, lluny les rancúnies passades i les pors futures. No desaprofitem cap oportunitat per revifar la convivència, per establir vincles, per recosir ferides. A l’estiu les cicatrius s’assequen més ràpid. Mirem als ulls de les persones que ens trobem. Mirem-nos dins i destil·lem tot allò que hi trobem. Prenem el temps i els espais necessaris per trobar el fons de tantes superficialitats que ens inoculen. Aprofitem l’ombra per aprofundir en el sentit del què ens passa i el sol per prendre l’energia necessària. Recuperem una mica de color… si us plau.

Bon estiu!

By @fbrunes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s