Divideix i…

En Maquiavel devia ser molt maquiavèl·lic. Al segle XVI va escriure  “El Príncep” i va aconseguir que alguns dels seus eslògans perduressin al llarg de la història. Especialment aquell que pronostica que, si divideixes, guanyaràs; ha acabat essent un dels de major èxit. De fet, sembla pensat especialment per als temps que corren.

La pràctica de dividir per conservar els privilegis no coneix espai ni temps, és intemporal i universal. És una ‘tècnica’ que s’ha globalitzat, provocant que els seus efectes siguin cada cop més devastadors. No és pas casual que, al llarg de la història, s’hagin alçat murs divisoris i s’hagi atiat la confrontació entre rics i pobres, entre els pobres entre ells, entre blancs i negres, entre homes i dones, entre immigrants i autòctons, entre… La qüestió és dividir. No fos cas que un pobre d’un país benestant, s’adonés que la seva situació no difereix massa de la dels pobres de països menys desenvolupats. No fos cas que un home arribés a pensar que la seva precarietat, la viuen també, compartida i agreujada, moltes dones. No fos cas que el blanc sentís en la seva marginació, la d’aquells que tenen la pell fosca. No fos cas…

Sí, no fos cas que sentíssim com a nostre els problemes dels altres. No fos cas que se’ns acudís d’enderrocar tots aquets murs, per crear vincles d’empatia i solidaritat entre aquella immensa majoria de persones del món mundial, que pateixen les estratègies divisòries de la minoria privilegiada que només pensa en conservar i augmentar el seu poder, polític i/o econòmic. Aquella minoria que sap que només ho pot aconseguir sembrant arreu la divisió. Una minoria, cada vegada més minoria, que ha aprés la lliçó de la història. Ha estudiat molt bé aquells breus capítols de la història de la humanitat en que la superació de barreres, el trencament dels límits i l’enderrocament de murs, ha creat les complicitats necessàries entre les persones oprimides, com per posar en perill la seva poltrona opulenta. I han pres una decisió: que no hi tornin mai més!

Les eines per aconseguir la divisió són subtils, poc visibles, tan agressives com poc percebudes. En aquest terreny, un sistema econòmic malèvol, ha fet una gran feina. El còctel d’individualisme i competitivitat, combinat en proporcions adequades, resulta del tot letal. Tant, que aconsegueix fins i tot enfrontar la persona amb ella mateixa, explotar-se a si mateix, exigir-se cada cop més a un mateix, per fer més, per aconseguir més, per obtenir més, assolir més i més objectius. Per fer-ho no cal dir-ho, cal estar disposat a trepitjar els altres i, més d’un cop, sense ser-ne del tot conscients, trepitjar-nos a nosaltres mateixos. Com una droga anirem experimentant que som més, fins l’embriaguesa que ens impedirà veure que, en realitat, el que estem fent és posar en mas dels més rics una fortuna cada cop més incommensurable.

Domesticada la política, ara l’economia té l’objectiu d’anorrear-la per fer-se mestressa i senyora de persones, béns i recursos. Ara, la paraula d’ordre d’aquesta minoria és: prescindir. Sí, prescindir d’aquells col·lectius que posen en qüestió el seu poder immoral, prescindir de la veritat per justificar allò que és injustificable. Prescindir de tot allò públic per privatitzar la salut de les persones, l’educació de les persones, la vida de les persones. En realitat estan obrint nous mercats que els han de permetre anar eixamplant l’escletxa entre el seu reialme i la resta. Prescindir de la política, amb totes les seves devastadores conseqüències.

Com diu Naomí Klein al seu llibre “No n’hi ha prou en dir no”: “La política no suporta el buit i si no se l’omple d’esperança, algú l’omplirà de por”. No es tracta doncs, d’una lluita. Tindria un guanyador preestablert. Es tracta de la consciència de sentir-nos part de la història i de la humanitat. De la certesa que cal omplir d’esperança el buit de la immoralitat. Recuperar el compromís, foragitar la por, cercar la constància de les coses petites i quotidianes que són a l’abast de cadascú. Arrencar del més profund del pensament els prejudicis que ens allunyen i ens separen. L’Eduardo Galeano deia que la utopia serveix per caminar. Doncs això, caldria caminar, sabent-nos uns al costat dels altres i amb la lliçó de la història ben apresa. Aquella lliçó que, a la utopia de “un altre món és possible” hi ofereix el camí de la força transformadora que brolla de les persones.

By @fbrunes