Fake life


La vida mai pot ser falsa, però sovint ho sembla. Fins i tot aquesta sensació és falsa. En diverses ocasions, al llarg d’aquests darrers anys, he dit i he escrit que vivim en una societat de decorats de cartó pedra. Sembla que ara, més que mai, això és una realitat. Estem tan immersos en aquest falsejament de la realitat, tan ficats en el paper, que la ficció ens sembla de veritat. És més, ens sembla la realitat.

Potser, la realitat és tan real que ens fa por. Potser si visquéssim aferrats a la vida real, tan crua i tan tendre alhora, això ens aproparia tan entre nosaltres que descobriríem on rau la força que pot canviar el món. I això, és clar, millor que no passi… Cal engegar la màquina de vomitar ficció, per tal que res sigui el que sembla, no fos cas que el sistema perillés. O sigui, que la riquesa, el poder, les oportunitats i els recursos, es distribuïssin d’una forma més equitativa. Aquells que es creuen poderosos defensen la injustícia amb la mentida. També ells estan instal·lats en la seva ‘fake life’, perquè la seva fragilitat els iguala a la resta de mortals, per molta mentida que hi posin a sobre.

Hi ha unes mentides que, com un mantra, s’han inoculat com un verí en la societat actual: ‘no hi ha res a fer’, ‘això és així’, ‘és el que hi ha’, ‘l’important és que hi hagi creixement (econòmic) així tots anirem millor’, ‘la competitivitat és l’única opció’, ‘les coses no es poden canviar’, … I a partir d’aquí, ens munten la pel·lícula. De ciència ficció, no cal dir-ho. Perquè, en el món real, hi ha moltes persones que canvien la societat, dia rere dia, tan bon punt posen el peu a terra de bon matí. Són aquells que el sistema els fa invisibles, no fos cas que ens hi engresquéssim. És molt millor – per a ells, és clar – mantenir la ficció del desànim, del desencís, del descoratjament i, en definitiva de la submissió al sistema que tenen muntat per extreure’n el màxim profit que asseguri el seu poder. Contents i enganyats, i la resta ben fotuda.

La pobresa resta amagada sota la catifa de la precarietat. Si ens convé violència i no n’hi ha, la inventem. Si hi ha violència i no ens convé, parlem de dificultats de convivència. Si les imatges mostren la cruesa de la realitat, s’amaguen o es diu que estan manipulades. A la venjança, l’hi podem dir justícia, si ens convé. L’odi sempre és allò que practica l’altre. Si un ‘màster’ m’és útil per escalar posicions i no el tinc, me l’invento o el compro. Quan ens interessa, de l’autoritarisme, en podem dir diàleg. I perquè no, de la dictadura, democràcia. El consum se’ns ven com a felicitat, l’explotació com a salari i la misèria com a contracte.

Títols, titulars, façanes, decorats de cartó pedra que pretenen tapar l’enorme forat d’una ‘fake life’. Per sort, la vida no és mai una ficció. Per molt que s’empenyin en mantenir-nos dins del cel·luloide, la vida mateixa s’encarrega d’anar proporcionant a cadascú aquell gruix vital que, al capdavall, constitueix la seva inestimable aportació a la societat. Aquella que no té ‘papers’, ni diplomes, però que ens apropa a la realitat, ens humanitza, ens manté l’esperança i ens obre a la il·lusió, gens il·lusòria, que un altre món és possible. Potser, fins i tot, obligatori.

By @fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.