Mala herba. No mor mai. S’estén arreu com el gram, alimentada per un adob invisible. Pren formes i colors diversos: contra els altres, contra les diferències, contra les situacions, contra un mateix, contra el món,… Sempre contra. Competitivitat, lluita, tancament. La llavor nia en el cor de les persones, en el meu, en el teu. El desassossec de no trobar-se un mateix, no saber on som, on anem, què passa. Ignorar el per què de la vida, origen del malestar que esclata amb violències. Petites o grans. Verbals, soterrades, recloses dins del cap i del cor, rarament físiques i també físiques. Un cop travessa el llindar del jo, s’escampa com les males herbes, envaeix els espais familiars, veïnals, socials, polítics, … Societat violenta que, en els fons vol dir persones violentes. Tot ens hi empeny. L’economia, possiblement, encapçala el rànquing de responsables. Generadora de desigualtats, d’injustícies, de pobresa, de precarietat, d’inseguretats. Màquina de pressió sobre famílies i persones. Més, més, més… Cal sempre més, més èxit, més diners, més consum, més experiències, més… Neguit del cor, adob del jull de la violència. Qui vindrà en el nostre auxili? Ningú! Serem els uns qui auxiliarem els altres. Tindrem cura els uns dels altres, fins sobrepassar la societat per construir la comunitat. Aquell espai on els cors poden asserenar-se, on la llavor patirà una mutació que convertirà els tancaments en acolliments i la competència en col·laboració. L’hospitalitat tornarà a ser una llei i l’exclusió un mal record del passat. La violència deixarà pas a la tendresa, la confrontació a la pau i la mort a la vida. I si un dia ens adonéssim que la violència no és humana?
By @fbrunes
