Educació


Educar, defensa el professor Joan Manuel del Pozo en el seu llibre ‘Educacionari’, té una sola arrel etimològica. Prové del verb llatí ‘educare’ que significa originàriament ‘criar’, ‘nodrir’, ‘péixer’ i, derivadament, ‘educar’, ‘instruir’. Criar, nodrir, péixer, tot evoca la capacitat d’acompanyar en el creixement. Una pràctica necessàriament pacient i amorosa. Obertura per rebre i disposició a donar gratuïtament. Sense amor no hi ha educació. Ensenyar és una parcialitat, educar és la integritat. Posar en joc les emocions, la intel·ligència i les habilitats per fer-nos conscients de qui som, qui són els altres, on som i on volem anar. Prendre consciència plegats. Educar és una tasca que necessita vincles, és en si mateixa, generadora de relacions. Fins i tot, si algú pretengués educar-se sol, necessitaria inevitablement fer-ho en relació a allò que l’envolta. Quan manca un lligam emocional entre educador i educand, la tasca esdevé feixuga, inútil i, al capdavall, impossible. Pàtines de coneixements que res tenen a veure amb l’educació.

La família, àmbit natural de la criança, l’espai per excel·lència per al nodriment, lloc per péixer i, per tant, també per educar. L’escola, bressol on la ‘saviesa familiar’ troba els espais necessaris per a la crítica, la confrontació, l’opcionalitat i la llibertat. La societat, objecte i subjecte educatiu. Som ‘animal social’ (zoon politikon), ho deien els clàssics i ho recorda Kant en la ‘insociable sociabilitat’ de la condició humana. Educar és apropar-nos al nostre ésser social, descobrir la nostra individualitat en relació a la societat que ens envolta. I alhora, és la societat que ens educa, ens acompanya en el creixement personal. L’educació, com moltes altres coses, no és una qüestió individual, ni tan sols familiar, ni objecte d’un sistema educatiu; sinó, sobretot és una tasca col·lectiva. La saviesa africana ens ho recalca: ‘per educar un infant cal la tribu sencera’. Les ciutats, els barris i pobles, són espais educadors sempre, inevitablement. Al llarg de la vida, la persona s’educa especialment i sobretot, a través de les entitats, associacions, clubs i grups socials amb els que interactua, mitjançant les informacions que rep, els espais polítics – en el sentit més ampli del terme – on participa. Les comunitats pretèrites i contemporànies són agents formadors oferint un ampli ventall de coneixements, d’expressions artístiques, d’avenços socials, de bellesa, … En això rau la convivència present i les opcions de futur d’una societat. La ciutat ha de tenir cura de les persones que l’habiten, ha de crear àmbits ‘educadors’ positius per tal que tothom esdevingui ciutadà i ciutadana de ple dret.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.