No volia escriure. Temo fer-ho des de la indignació. Confesso de fer-ho segur des de la tristesa. No hauria de ser possible que, des del 2003, gairebé un miler de dones a l’estat espanyol hagin mort a mans de nosaltres, els mascles. Quina vergonya! Tan se valen les estadístiques, les tendències i els percentatges. Darrera cada dona morta hi ha una vida estroncada amb violència, una persona amb noms i cognoms, unes il·lusions, uns afanys, unes esperances, unes lluites. És del tot inadmissible i, per a mi, completament incomprensible. Ho seria una de sola. Tantes, és un clam sangonós que hauria de pesar com una llosa damunt cada home.
Parlem d’un estat, però hi ha tants estats arreu del món. Quantes mortes més es produeixen diàriament a tot el planeta. Parlem de dones mortes, però quantes agressions, violències, violacions, comptabilitzaríem pel camí. Quantes injustícies. Quin gruix indecent de masclisme prepotent, de masclismes, de micromasclismes i de noves modalitats de masclisme. Quant patiment soterrat.
A les commemoracions contra la desigualtat de la dona i contra la violència de gènere s’hi apleguen majoritàriament dones. Cada manifestació d’indignació és secundada majoritàriament per dones. Però el problema som nosaltres, els homes. Qui mata, és l’home. Qui hauria de reaccionar, és l’home. Totes aquestes marxes i expressions d’indignació femenina, haurien d’estar farcides de presència masculina, perquè qui ha de resoldre el problema de violència patriarcal, som els homes. Ens hi han d’empènyer? O som prou intel·ligents per saber conviure?
Sé que és injust generalitzar i que la majoria d’homes no patim (o la patim lleument) d’aquesta infecció testosterònica de mascle dominant. Com a gènere, però, portem un estigma a sobre que déu n’hi do. Homes i dones som ni més ni menys que persones. Éssers humans revestits de la mateixa dignitat i dotats dels mateixos drets i deures. Tan senzill i, pel que es veu, tan complicat. Comprenc, accepto i defenso la necessitat de quotes, cremalleres i similars; però m’estimaria més que no calgués. Quan ens trobem, ho fem entre persones. Per què distingir els uns i les altres? Cadascú té una aportació valuosa i imprescindible a la societat, home o dona. No es pot construir una societat justa, igualitària, cohesionada, … – és a dir, una comunitat – a base de predominis. De fet, cap projecte col·lectiu pot reeixir per la força de la dominació d’uns o d’altres.
La història s’ha construït amb una sobredosi de masculinitat. I així ens va. Mireu on som. Cal que totes les realitats humanes siguin impregnades, també, de l’aportació femenina, diferent i absolutament imprescindible. No per assolir un nou predomini, en aquest cas, femení. Possiblement seria de justícia, però ens continuaria portant pel pedregar. La societat complexa i plural d’aquest segle, exigeix, demana, implora la participació igualitària de dones i homes. Aquesta entenc que és una base del tot necessària. Només la base, a partir de la qual construir. Perquè no només cal la participació equilibrada del masculí i el femení, sinó també dels d’aquí i dels d’allà, dels que pensen així i dels que pensen aixà, dels que estem esblanqueïts i d’aquells de pell més fosca, de qui té unes creences i de qui les té diferents o no en té cap, … De tothom!
Francesc Brunés
Prop de l'Onyar 