No us penseu pas que m’he adherit al gremi de la totxana. De fet, no hi ha cap perill que això passi. En realitat vull parlar de la construcció, del fet de construir, en un sentit més ampli, menys material i per a res immobiliari. Si se m’ha acudit escriure sobre la necessitat de construir, és precisament perquè observo al meu voltant una persistent, deliberada i creixent voluntat de destruir. Com si per poder construir fos del tot necessari, abans de res, destruir.
Encetem un any que, entre altres moltes coses, ens portarà també diverses conteses electorals. Que sapiguem, de moment dues: municipals i europees. Possiblement aquest sigui un fet que m’ha incentivat a parlar de la necessitat de construir. Però, si sortim de l’àmbit de la política i anem, per exemple, a l’economia, a l’esport, al món del treball i, ben segur a d’altres, trobarem com una constant la cultura de la destrucció.
Gastem energies, temps i recursos en destruir l’adversari, com si això fos una premissa inqüestionable per poder actuar. Massa sovint, aquest atac destructor, es perpetra a base de mentides, difamacions, exageracions, desacreditacions, desqualificacions, joc brut i persecució sistemàtica. Però sense arribar a aquests extrems, s’acostuma a voler vendre la moto que, aquell que és el meu adversari, el meu competidor, aquell que fa i pensa diferent de mi, ho fa tot malament, està equivocat, no n’encerta ni una, fa més mal que bé i, per tant, no mereix el lloc que ocupa.
Però aquesta és una moto de mal vendre. Observeu el fracàs de moltes empreses que competeixen sota l’ombra de la destrucció. Guaiteu la decadència extrema dels partits polítics convencionals que utilitzen l’atac com a única proposta. Mireu el trist paper que acaben ocupant alguns clubs esportius d’elit que han fet del fracàs del contrari, la seva principal bandera. Estem en contra de… d’això i d’allò, d’aquest i de l’altre, de tot allò que no siguem nosaltres mateixos. El programa d’anar ‘en contra de’ és un reclam al fracàs més estrepitós. Les persones, estem cansades de la negativitat, de la destrucció, de la crítica ferotge sense fonament i sense alternatives viables. El ‘no’, no il·lusiona, no engresca, no cohesiona.
Construir és més difícil i, per això, també més efectiu. Proposar, estar ‘a favor de’ … un munt de coses que es poden fer. Crear, millorar, avançar, canviar si cal; en definitiva, construir. Estar a favor de les coses és una actitud positiva que aconsegueix molt més consens social. Treballar per construir és potser la millor manera de destruir allò que calgui, però l’èmfasi, l’accent, l’esforç principal ha d’estar de la banda positiva, del costat de les propostes que permeten encarrilar les situacions, resoldre els problemes i progressar en el canvi social.
En un món complex, divers i plural, les respostes no vindran de forma unívoca. Els reptes són col·lectius, per això les solucions són corals. L’altre, l’adversari té la mateixa legitimitat que jo per expressar les seves propostes. La desqualificació sistemàtica, dificulta la necessària col·laboració de tothom per fer front a la complexitat actual. Excloure té poc futur. Incloure, incorporar, visions extremadament diverses dels problemes té una complexitat enorme, però garanteix l’aparició de fórmules innovadores, transversals, inclusives que són les úniques capaces d’ajudar-nos a caminar en alguna direcció positiva.
Francesc Brunés
Prop de l'Onyar 