Hores d’hospital


S’escolen lentes i feixugues les hores dins una habitació sense vistes d’un hospital de ciutat mitjana. Les parets, impregnades de dolor històric, resten inermes contemplant el dens pas del temps. L’aire, amarat de patiment, enterboleix els brins d’esperança, una vegada i una altra.

Passadissos sense trànsit, flors sense color, cadires buides. Gemecs esmorteïts, xiuxiueig de converses reservades, respiracions fatigoses i entretallades. Somriures forçats, de pallasso trist. Ulls brillants, de febre, d’esperança o de plor contingut. Mans premudes amb delicada força, besos que acaronen i acompanyen el turmentós caminar de la malaltia.

Soroll de rodes que, pel fregadís amb el terra, trenquen un silenci sempre tens. Suaus tocs amb els artells a les portes closes. Instrumental, material de cures, medicines; tot en un controlat garbuix de ciència i fe. Asèpsia que s’escampa pels racons. Safates de menges inapetents destinades a cossos sense gana.

Impaciència que apressa un rellotge que es resisteix a avançar. Ritmes compartits de jornades desconegudes i misterioses. Trucades interrogadores que desgranen preguntes sense resposta. Historials, arxivers de les fallides del cos, dels errors de la ment, de la salut perduda. Bategar constant d’un alè que el temps transforma en irrespirable. Xafogor estranya entre els cors glaçats per la incertesa.

Professionalitat extrema, necessària i insuficient alhora. Humanitat que procura tendresa, més enllà de la tècnica. Confiança reflectida en la blancor d’una bata amb un nom. Intimitat nua que cerca la delicadesa d’unes mans fraternes. Solidaritat espontània que brolla del dolor compartit. Diagnòstics que voldrien alleujar sense sentenciar. Agraïment per tot allò fet, per tot allò dit, per tot allò callat, per aquell somriure, per aquella mirada als ulls, per aquell consell, per aquella ma estesa, per …

I les hores immòbils gesten dies i nits. Un passar estrany d’un temps inexplicable. La realitat resta fora o potser només és dins de les parets que encerclen el sofriment. Allà, al carrer tot continua passant ràpid, com sempre. Velocitat superficial aliena a l’espessor que aclapara de profunditat les hores d’hospital.

Comiats que defugen de ser un ‘a reveure’. A la vorera tot sembla de cartró. Decorats on protagonistes i actors secundaris passen i traspassen sense mirar el dolor aliè. Palplantat a la vorera, cal adaptar-se de nou a respirar l’aire fred de l’hivern, a mirar sense veure, a no perdre el temps; a tornar a formar part de l’engranatge que, mentre el patiment refermava les arrels de la vida, ha continuat imparable el seu viatge sense destí.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s