Fragilitat


Fragilitat. Omnipresent. Invisible. Vital. Embolcall.

Els infants són fràgils. Ho són també els ancians. Qualsevol persona ho és també. La invisibilitat de la fragilitat, fa que massa sovint ho passem per alt, no en siguem prou conscients. En realitat, tot penja d’un fil. El cos més sa, la persona més poderosa, la fortuna més cabalosa; absolutament tot, penja d’un fil invisible i fràgil que pot capgirar-ho tot d’avui per demà. No hi ha assegurança. No serveix de res viure amb l’ai al cor. La fragilitat és consubstancial a la vida, en forma part sense cap possibilitat de poder-ne prescindir. La vulnerabilitat ens fa humans, la fragilitat és l’únic trampolí que permet assolir la llibertat de ser.

Quan la vida colpeja, la fragilitat es fa palesa. No és que abans no hi fos, només que ara, s’ha fet visible. En realitat, no ha passat res. Simplement la vida, s’ha mostrat sota el seu rostre més genuí. Aquell que ens iguala i ens apropa, aquell que permet transitar d’un jo isolat i incomplet, a un nosaltres transformador que genera la persona en totes les seves dimensions i dignitat.

La fragilitat que ens corre per les venes, que expel·lim pels porus, ho acaba amarant tot al nostre entorn. Perquè, en realitat, les coses també són fràgils. Ho és la natura, quantes criatures hi viuen en condicions d’extrema vulnerabilitat! Quants ecosistemes amenaçats de desaparició! Ho són les relacions, que es poden trencar només per un mot o un silenci. Ho és la convivència, que sovint mort d’inanició per la manca de comprensió, d’amor, de perdó, de… Ho és la democràcia; que en el seu periple etern de construcció, resta sempre a l’albir de totes les tempestes. Ho és la cultura, constantment amenaçada per una economia mercantilista sense ànima. Ho és la confiança, trencada per un no res , sovint, condemnada a no saber-se recompondre. Ho és la societat, amputada la comunitat, resta només un garbuix de desconeguts vivint a la intempèrie perifèrica dels camins. Ho és la poderosa economia, on un bategar extemporani d’ales llunyanes pot ensorrar gegants amb peus de fang. Ho és l’omnipresent tecnologia, que s’encalla i cau empesa per la fallada incomprensible de circuits maldestres. Ho és l’aire que respirem.

Quina arma tan poderosa aquesta de la fragilitat! És tan fràgil, que tot ho permet, tot ho espera, tot ho acarona. Possiblement sigui la característica humana sobre la que és possible construir-ho tot. Serà una construcció fràgil, sens dubte. Com la vida, summament fràgil. Com la fragilitat, absolutament vital.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.