Mesurar la vida


Com es mesura la vida? Es pot mesurar? Podríem fer-ho a pes? O millor per centímetres? Superfície o volum? Qualitat o quantitat? I si ho féssim per anys? És clar, home! Aquesta és la bona! Es mesura per anys. Una llarga vida, o sigui, molts anys. Molta vida? El temps és l’element mesurador de la vida? Com l’omplim el temps? I si fos buit? Ben mirat, no sembla gens fàcil.

La vida no és cartesiana. No és dualista. No és blanca o negra. No és curta o llarga. No és bona o dolenta. La vida és multidimensional i per això la seva mesura no és senzilla. El trencaclosques de la vida, determina la complexitat de la seva mesura. La vida tampoc és lineal. No és un tren que va avançant inexorablement per una via. Hi ha vegades que creiem anar endavant i d’altres endarrere, d’altres que no sabem on anem i èpoques que més aviat, ens trobem en via morta, aturats, estancats. Com es mesura aquest anar i venir?

Hi ha persones que viuen molts anys i, en morir, tot sembla erm i estèril. D’altres, en canvi, disposen de pocs anys per deixar una empremta profunda, extensa, transformadora. Hi ha qui al llarg de la vida pronuncia moltes paraules, mots savis que deixen bocabadats qui els escolta. Però, n’hi ha d’altres que, sense pronunciar mai ni un sol mot, construeixen la identitat del que els envolta, donen sentit a tot allò que miren. Hi ha qui estudia, reflexiona, llegeix i rumia, acumula conceptes i elabora teories. Qui, en canvi, en prou feines ha obert mai un llibre i treballa, i fa i actua i construeix. I n’hi ha que, ni una cosa ni l’altra, sinó totes dues. Qui viu de cara endins i qui ho fa de cares enfora. Qui es reclou voluntàriament per donar-se i qui, en canvi, es dona als carrers i places. Hi ha qui serveix i qui és servit, qui plora molt i riu poc, qui gaudeix de tot i pateix poc, qui mira els estels i qui mastega la terra, qui…

Vida, ho és tot. Tot allò que ens passa en cada moment present, és un àtom de vida. Hi ha vegades que ens passa sense adonar-nos-en i d’altres que se’ns claven com una espina en el més profund de nosaltres mateixos. Les ferides deixen cicatrius que son vida. Les emocions deixen llàgrimes, de joia o de tristor, que son vida. Cada pas conscient deixa un pòsit, mentre cada moment perdut és una oportunitat esgarriada. I tot va fent gruix, un gruix imperceptible, però real. Un material vital que fa transparent la mirada, amoroseix el cor i eleva l’ànima. I potser aquesta sigui la mesura de la vida. Però, com es pot mesurar? O, més ben dit, cal mesurar la vida? Potser, és més assenyat esmerçar-la vivint…


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.