Avall va!


Anar de baixada és una expressió ambigua. Potser ens referim a la plàcida sensació de trobar-nos de retorn després d’haver pujat fins al cim d’un turonet. Tal vegada, fem referència a l’amargor que un ser humà pot sentir quan se sap al darrer tram de la seva existència. O fins i tot, podem emprar-la per assenyalar que ens trobem en una situació de decadència, més o menys sostinguda, que ens mena cap a indrets menys desitjables dels d’on venim.

Fa temps que quan penso en la societat on vivim, ho faig amb el convenciment que anem de baixada i no pas plàcidament. De forma continuada, anem davallant, davallant, davallant… com quan des del cap d’amunt d’una escala, iniciem el descens i, a cada graó, tenim menys perspectiva i més foscor. Tant és així que, si persistim en aquest insensat descens, podríem acabar anant pel pedregar; que també és un descens, però molt més sobtat, perillós i incontrolat.

A cada bogada perdem un llençol. Ens entossudim a avançar retrocedint, com ho fan els crancs. Anem enrere en igualtat, eixamplant més i més l’abisme entre rics i pobres. Persistim a perpetuar un model de consum desenfrenat que malmet cada vegada més el planeta fins fer-nos baixar als límits del que no és sostenible. Perdem el dret de ciutadania i ens resta només el de consumidors. I a base de consumir simulacres de democràcia, anem perdent drets i llibertats. El poder econòmic ho controla tot i ha posat en venda la democràcia. Tant és així que ara, per moltes votacions i eleccions que es produeixen, qui acaba manant són els enemics de les llibertats. Els mitjans d’informació no poden dir el què volen, els artistes no poden expressar lliurement la seva creativitat, els cantautors han de vigilar quines lletres posen a les seves cançons i les minories es veuen sotmeses a baixar al fons del pou, on els seus drets són trepitjats per aquells que apareixen com a garants del sistema, brandant porres i togues per imposar la seva mentida.

I anem baixant! La convivència ha esdevingut moneda de canvi, mercaderia que pot vendre’s impunement per un grapat de vots o per defensar qui sap quines dèries patriòtiques encobridores d’interessos inconfessables. En aquest davallar, fins i tot continuar restant genuïnament humans, comença a esdevenir una lluita ferotge contra els suposats avenços que, sota l’embolcall de felicitat i eternitat, posen en qüestió allò més humà de la vida: la mort. I milions de persones han de fugir del lloc on van néixer, iniciant un viatge forçós que, en el millor dels casos, es presenta sempre de baixada després d’esquivar la mort en aigües tèrboles. Baixem fins la indignitat, fins la immoralitat, fins l’exaltació de la mentida, fins l’encobriment de la corrupció. Més baix impossible!

No! Encara és possible baixar rodolant més avall. La degradació sembla no tenir aturador. I ara venen eleccions, així en plural. No sabrem què votar, o votarem uns altres o ho farem pels mateixos de sempre. Certament que, segons el que fem col·lectivament, això suposarà un fre o una acceleració a aquest procés de davallada social i moral que patim. Posarem una papereta en una urna. Un pas inequívocament democràtic, però amb això no n’hi haurà prou. Perquè l’essència de la democràcia no són les eleccions, sinó la voluntat sobirana del poble que s’expressa a les urnes i contínuament en cadascuna de les nostres accions o inaccions. Trencar l’esclavatge que imposa el sistema econòmic, vèncer la por, posar-nos drets, girar cua i iniciar l’ascens, no és gens fàcil per a ningú. Ens fa por el que passa fora i ens fem por nosaltres mateixos. Potser la davallada més letal de totes sigui la moral, aquella que posa en qüestió fins i tot la dignitat de la persona.

Som petits, majoritàriament pobres, vivim a la intempèrie del món i, qui més qui menys, té prou feina per tirar endavant com pot. Cert. Sembla que la contribució de cadascú és tan insignificant que… no val pas la pena. Aquesta és la victòria dels poderosos. Però som molts, som una immensa majoria, som tants que la nostra victòria no es compta per milers, ni per milions, sinó per unitats. No és una victòria contra ningú, ni a favor de ningú, sinó a favor de tothom. No és una suma, sinó una xarxa. No és un horitzó, sinó un aquí i ara, un moment, una relació, un teixir, un construir, una comunitat. Potser mai ens hi hem jugat tant, perquè ara la humanitat s’hi juga la seva pròpia essència.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.