Intermitències


Després d’una intermitència que semblava ben bé una interrupció… les paraules semblen néixer de nou.


Encara que a vegades pugui semblar-ho, la realitat no és ni lineal ni dual. La complexitat, parenta de la senzillesa, envaeix els aspectes més quotidians de la vida. Tot i la rutina diària, avancem a saltirons. No seguim pas un progrés lineal i continu. Ara som a dalt, ara a baix. Avui el cel és negre preludi d’una tempesta que no sabem si arribarà i demà el sol llueix en un cel blau, promesa d’una bonança incerta. Quan creiem pujar fatigosament vers el cim, ens adonem que encarem una vertiginosa baixada que amenaça de fer-nos perdre l’equilibri. La joia efímera pot ser l’avantsala d’una amargor enganxifosa. Darrere la plàcida i suau corba del camí, apareix de sobte el barranc més tenebrós i ens trobem al llindar del precipici més esfereïdor. Sota aquella bursada de dolor, pot amagar-s’hi la pau de l’ànima, el repòs de l’esperit, l’harmonia tan cercada.

L’aventura vital no és gens lineal, més aviat es presenta com un interrogant permanent que qüestiona si avancem o retrocedim, si anem o tornem, si continuem o restem aturats. Hi ha fets a la vida que provoquen una interrupció, un tall, un abisme insondable que ens desconcerta i ens submergeix en estats letàrgics prenyats de les més impensables delícies o dels dolors més somorts i aclaparadors. En realitat, però, no es tracta mai d’una interrupció, sinó d’una intermitència. Desaparèixer per tornar a aparèixer novament. Enceses i apagades que marquen el ritme d’una vida. Una intermitència que tanca etapes per encetar-ne d’altres. No com una obra de teatre que continua, ni com un partit amb segones, terceres o quartes parts, sinó més aviat com un canvi d’escenari. Tanquem una realitat per situar-nos en un altra ben diferent, que incorpora l’anterior, però no la perllonga. Hem fet un salt, de sobte som més amunt o més avall, en un altre nivell. La nostra vida va capitalitzant el patrimoni de les etapes passades, per invertir-lo en aquelles que van venint, per tenir la capacitat d’afrontar-les i per xuclar-les com una limfa que ens permet construir-nos, continuar configurant el què som, el què volem. Transformació contínua que ens mena envers una identitat, una personalitat, sempre en formació.

Aquestes intermitències podrien inspirar-nos una idea dual de la realitat. Ara hi som, ara no hi som. Ara blanc, ara negre. Ara bé, ara malament. Però la vida tampoc és dual. En realitat, sempre hi som, tot i que a vegades, sense ser-hi del tot. Hi som i no hi som a l’ensems. Les tonalitats, les gradacions, els matisos, configuren sempre una realitat que no és estanca, reclosa en ella mateixa. Les relacions, l’intercanvi, les interaccions, el donar i rebre, la reciprocitat, aporta sempre nous colors; noves, impensades i desconegudes coloracions que es fusionen tenyint i transformant aquella realitat que ningú es capaç de percebre enterament. Una realitat que de tant complexa esdevé profundament senzilla. N’hi ha prou de mantenir al llarg dels anys, la capacitat de restar oberts a l’aventura, de no tancar portes, cap porta, de ser conscients que el pitjor (i també el millor) dels escenaris, és només una intermitència més d’un camí imprevisible, incontrolat i encara per descobrir.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.