Incentius i desigualtats


Sembla haver-se instal·lat en la societat actual un cert consens sobre una concepció de la vida basada en els incentius. Temps enrere es va començar a parlar de ‘treball per objectius’ i la cosa ha degenerat cap a una generalització dels incentius, que un obté si reuneix determinats requisits, si acumula uns mèrits establerts prèviament. Aquest consens, a dreta i esquerra, entre creients de tota mena i descreguts diversos, resulta altament preocupant. A mi, m’ho sembla sobretot perquè és un sistema de funcionament que genera desigualtats cada cop més acusades.

Pareto al segle XIX ja assegurava que les desigualtats en els ingressos es produeixen en totes les societats ja que tenen el seu origen en causes naturals. Segons ell, doncs, l’estat natural de les persones és viure en la desigualtat. Donant per bona aquesta tesi, certament plausible de les desigualtats en origen, a Europa es va anant desenvolupant un moviment tendent a reduir aquestes desigualtats, diguem-ne ‘naturals’. Tot plegat es va anar consolidant en l’anomenat ‘estat del benestar’ (welfare state) que actuava contra les desigualtats, mirant de reduir-les, especialment a través de l’educació per a tothom i la sanitat universal.

L’economista Luigino Bruni en el seu article “Meritocrazia e moralizzazione della diseguaglianza[1] considera que ha estat el capitalisme financer – tot cercant una legitimació moral als seus postulats – qui ha capgirat la tendència, transformant el mal de la desigualtat en un bé, amagant-lo darrera una xarxa d’incentius que, basats en els mèrits l’hi atorguen un contingut de justícia. Tot plegat és un subterfugi que ens fa confondre els mèrits amb la competència i la responsabilitat, per mirar de treure-li la càrrega ideològica, gairebé religiosa, que el nou culte universal demana.

Hem entrat doncs en una cultura que considera les capacitats de cadascú com un mèrit i no com un do, arribant així a una absència dramàtica de gratitud veritable i sincera, convertint aquesta ingratitud massiva en un eix fonamental del sistema basat en els mèrits. Però la cosa no s’atura aquí. El pas següent, encara més perillós, consisteix en reduir els mèrits a només uns quants, aquells que defineixen els propietaris de les empreses i administradors d’institucions. Seran només aquestes capacitats les mereixedores de poder i recompensa. Desapareixen del mapa capacitats de les persones altament recomanables i necessàries. Per descomptat, actituds com la humilitat, la dolcesa, la compassió, la misericòrdia, la tendresa, veritables capitals antropològics i relacionals, tan necessaris per a la supervivència de les empreses i de les comunitats humanes, són negats sistemàticament. No són a la llista.

Quan associem el reconeixement social, les remuneracions i el poder a les capacitats i, per tant, als mèrits, no estem fent altra cosa que legitimar, ampliar i aprofundir en gran manera les desigualtats. Ens trobem immersos en un procés que farà que al llarg de la vida d’una persona, en el moment d’arribar a la seva jubilació, la distància respecte a aquells conciutadans que han vingut al món amb menys capacitats, pot haver-se multiplicat per 10, per 20 o per 100.

Arribats a aquest punt, ens trobem a només un pas, no de formular una teoria del mèrit, sinó ben al contrari, d’adoptar una teoria i una praxi del demèrit, de les culpes i les expiacions. Una societat amb uns pocs privilegiats que ho són per mèrits propis, i una massa de persones que malviuen al llindar de la pobresa, perquè són culpables de la situació en que es troben, no han estat a l’alçada, no han merescut el premi per part de qui prèviament ha fixat quines eren les capacitats que valien la pena. Oficialment es dirà que no són competitius i/o no han estat responsables. Per expiar el seu ‘pecat’ han de pagar la penitència d’emmotllar-se a contractes incentivats a canvi de deixar-hi porcions senceres de la pròpia vida. És aquest el nou mecanisme per assolir el paradís, o al menys el purgatori.

Tot aquest desori té encara un altre efecte no menor. A Europa la pobresa es considerava fins ara més lligada a la mala sort que a la culpa. Un home pot ser pobre, desafortunat i innocent. Però, des del moment que culpabilitzem les persones de la seva pròpia pobresa, ja quedem deslliurats del deure de fraternitat envers ells. Poden quedar ja en l’oblit la solidaritat social i les polítiques socials, basades generalment sobre la innocència de les persones pobres. Concloc amb la severa afirmació del professor Bruni: “El poc que queda del benestar en el model europeu, el podrem llençar a les escombraries quan tots ens haguem convençut que la culpa és de les víctimes que continuem generant”.

[1] LUIGINO BRUNI, Nuova Umanità, 234, pàgines 5-11


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.