Visca la terra


Ara que la fúria del foc sembla haver-se apaivagat sense deixar d’amenaçar, pot ser bon moment per tractar de reflexionar sobre allò que el foc no crema, allò que posa de relleu d’una forma cruel i reptadora. El foc sembla destruir-ho tot, però en realitat el que fa és fer aflorar molts registres d’interpretació dels fets que no deixen de qüestionar-nos i, fins i tot, de neguitejar-nos.

Tinc la impressió que els efectes més immediats d’una situació d’emergència per incendi forestal com la que hem viscut recentment, són també els més superficials, aquells que suren com el cim d’un iceberg que, en realitat, amaga una immensa massa de gel submergida. Hi ha dos qüestions que apareixen a l’instant davant aquestes situacions. La primera és el canvi climàtic. No vull pas dir que aquesta sigui una qüestió menor, ni superficial, però és allò que ens ve al cap i se’ns oblida tan bon punt anem a llençar la brossa o obrim l’aixeta de la banyera. L’altre tema recurrent té a veure amb els recursos i la gestió. Ens lamentem, amb tonalitats diverses, per uns recursos que són escassos, i de fet, ho seran sempre. Posem en dubte la capacitat de gestió dels responsables dels serveis corresponents i, de fet, ho farem sempre. Tots tenim idees brillants que serien molt més eficients que les estratègies que apliquen els professionals… Un cop passat el temporal, aflora inevitablement el negativisme, la malaltia de posar en relleu només allò que s’ha destruït, allò que ha estat un desastre, allò que ha acabat fumejant i ben socarrimat. Però, i els milers d’hectàrees que s’han pogut salvar? No té cap importància això? I el treball descomunal fins l’extenuació del personal dels cossos d’emergència que han intervingut? No té valor això? No ens n’hem d’alegrar? Lluitar amb recursos escassos, sota una gestió qüestionada i, possiblement qüestionable, fer-ho contra les implacables condicions meteorològiques i sota la pressió del temps, té un mèrit fora de qualsevol dubte. L’agraïment no hi seria sobrer…

Una mica més en sota, furgant un xic més, apareixen altres elements de reflexió que m’agradaria evidenciar. En primer lloc, m’aflora una pregunta: estimem la terra? Si féssim una enquesta, estic segur que el percentatge de respostes afirmatives seria tan alt que convertiria aquesta pregunta en irrellevant. Però, de veritat, estimem la terra? Perquè si és així, hauríem de capgirar completament les conductes del tot irresponsables que dia sí i dia també podem observar aquí i allà, amb tota mena d’exemples (de mals exemples) que posen en perill la nostra terra, la seva flora, la seva fauna, fins i tot, les persones. Un arc de comportaments tan ampli com vulgueu, des de llençar una burilla per la finestreta del cotxe, fins abocar al riu els elements contaminants d’una activitat industrial.

Un segon element que voldria posar sobre la taula, té segurament un recorregut més ampli i, possiblement, més profund. Quin model de societat volem construir pel nostre país? No és cap descobriment això de que estem en una època de canvi. Una transformació que s’assembla força a una revolució, a un canvi de paradigmes, a un canvi d’era. I ho fem sense referents. Les societats precedents afrontaven els canvis sota el paraigua d’unes certeses compartides perquè venien ‘imposades’ pels deus, pels reis, per les lleis, per… Ara no, en aquest canvi, haurem de ser nosaltres mateixos, tots i totes, qui anem construint els referents per tirar endavant. I, és clar, no en sabem. És un repte enorme definir, en un món (econòmic) globalitzat, amb una desigualtat creixent i amb un pluralisme i interculturalitat irreversibles i creixents, quin model de societat volem en el nostre país, en el nostre entorn, en la nostra comunitat, amb els nostres veïns, conciutadans. Quina és la relació que volem tenir amb la terra, com en volem tenir cura, de qui són els boscos, com cal atendre’ls, quins conreus ens serveixen per alimentar-nos, quines explotacions ramaderes necessitem i amb quines característiques…

És això una quimera, enfront el nou capitalisme aclaparador? La resposta només pot ser negativa o haurem de reconèixer que ens trobem en la ‘condició pòstuma’ de la que parla la Marina Garcés. Estimar la terra, és estimar tot allò que s’hi troba, molt especialment les persones. És aquest el motor que hem de posar a punt, cada cop més ben ajustat, per poder avançar en contra de moltes coses, però a favor de la més important de totes: la construcció d’una comunitat de persones lliures que tenen cura les unes de les altres i totes, de la ‘casa’ on habiten.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.