Hi ha persones que viuen exiliades i cada vegada estic més convençut que jo també. El què passa és que – segons el meu parer – als exilis tradicionals, voluntaris o forçats, s’hi ha afegit una nova categoria: l’exili impossible. Potser més d’un pensi en les dificultats pràctiques d’exiliar-se, però no és ben bé això. Exiliar-se de què? Exiliar-se on?
Voldria exiliar-me de la intolerància, de les praxis polítiques cada cop més autoritàries, de les aparences de democràcia on els drets i les llibertats, especialment de les minories i dels més febles, són trepitjats impunement. Exiliar-me de les imposicions, de les prepotències, de l’agressivitat, de les cíniques mentides dels poderosos i de l’insult i el menyspreu dels qui creuen tenir la veritat en exclusiva.
Voldria exiliar-me de la insensatesa, de la irresponsabilitat, de la ceguesa que suposa deixar morir el planeta. Exiliar-me d’una economia depredadora, explotadora dels recursos naturals fins portar la casa comuna al llindar de la mort. Exiliar-me dels qui toleren impunement i, fins i tot, defensen els incendis amazònics descontrolats i la tala salvatge de les masses forestals. Exiliar-me d’aquells que trafiquen amb recursos naturals, amb nivells de contaminació i fins i tot en persones, només per augmentar les arques d’uns quants.
Voldria exiliar-me de la indiferència, de les excuses barates, del mirar cap a un altre costat, del voler amagar la crueltat de les desigualtats, les guerres, les persecucions i la violència. Exiliar-me de les negligències capaces de deixar éssers humans a la deriva, negant-los l’acolliment. Exiliar-me de la capacitat de tancar els ulls i el cor davant d’un mar ple de cadàvers. Exiliar-me de la complicitat covarda davant la violència envers les dones, davant les injustícies flagrants dels sistemes judicials corruptes i davant el menyspreu per tota mena de diversitats.
És un exili impossible. Només pot ser un exili cap a un planeta interior, que voldria ser una fugida i no pot ser-ho si no es vol caure a les urpes de la complicitat. Segurament és un exili interior que observa tot aquest femer sabent-s’hi dins i volent-se fora. Conscient però, que només des de dins, amb el fang fins el coll i les mans ben brutes, és possible aportar aquell bri, aquella llavor, aquell gra de sorra imprescindible per a la transformació. És un exili impossible però necessari, perquè només la consciència procura la distància imprescindible per veure-hi i possibilita la troballa de les forces per continuar sent-hi, per obrir el ulls i descobrir que no és un exili solitari, sinó amb molts companys de viatge. Cadascú amb el seu planeta interior, cadascú amb el seu exili impossible i tots compromesos en assolir una vida ‘vivible’ per a tothom, sense distincions. Un exili que t’obliga a restar allà on ets, a mirar altres ulls, a descobrir la serenor allà on només s’hi veuen fems. A trobar camins on només hi ha barrancs. A encendre un llumí on el vent apaga tota flama. A flairar la dignitat allà on tot put. A viure al fil de l’abisme, la impossibilitat d’un exili.
Francesc Brunés
Mirades 
[…] De fet, sembla com si s’hagués globalitzat també la voluntat de fer mal, de complicar les coses, de fer que la majoria de les persones ens sentim angoixades, desorientades i al llindar de llençar la tovallola davant els murs, les incomprensions i les ànsies d’imposició d’uns sobre els altres. Impossible de viure allà on ets i, tal vegada, impossible d’exiliar-se. On? Quan arreu proliferen, s’incrementen i s’aprofundeixen els odis, les rancúnies, les guerres, les persecucions (de tota mena), els enfrontaments, la injustícia, la pobresa, la desigualtat… llavors, l’exili només és possible en un planeta llunyà i inaccessible. I possiblement també inexistent. Aquell Exili impossible. […]