Emergència climàtica! Tothom en parla. Sembla una moda, però potser es tracta d’una catàstrofe. Sembla segur que no és una emergència sinó, en tot cas, la crònica d’un desastre anunciat. Proclamat i, a continuació, amagat sota la catifa del capitalisme salvatge. Ara en parlem més que mai, no perquè ens haguem convertit a la causa ecologista de sobte. Ho fem perquè una noieta de setze anys ha gosat cantar la canya als poderosos del planeta. Efectivament, Greta Thunberg, aquesta joveníssima activista sueca, està removent cels i terra.
La Greta, reuneix dues condicions que no ens haurien de passar desapercebudes: dona i jove. Poseu-ho en l’ordre que us vagi més bé. En la seva figura menuda representa el present de la humanitat. D’una banda la lluita feminista – a la que ella no ha fet mai referència, que jo sàpiga – que malda per renovar-ho tot: la convivència, l’economia, la política, la societat… Una reivindicació (millor que una lluita, des del meu punt de vista) que posa en crisi el capitalisme patriarcal, apostant per una nova economia, una nova política… que incorpori els valors considerats específicament femenins, portant-los a la categoria d’universals i treballant pel reconeixement, legal i real, de la igualtat de gèneres. De l’altra, la seva condició de jove que pot remoure més que ningú les consciències, especialment dels adults.
Una societat d’adults que hem organitzat l’oci dels joves, a base de negocis altament lucratius, posant en perill la seva salut, física i mental, fins extrems intolerables. Les sanes activitats de lleure, lliures i gratuïtes, no aportaven res a les àvides arques d’un egoisme profundament implantat al cor del capitalisme. A més, hem gosat posar-nos al servei d’un sistema que depreda el planeta fins a posar-lo al llindar del col·lapse. Però els joves no han caigut a la nostra trampa. Al menys, no tots. S’adonen de la hipoteca impagable que la nostra festa pretén traspassar-los-hi i saben que és una injustícia que no poden tolerar.
Però, ai las! Ni les dones soles aconseguiran enterrar el patriarcat; ni els joves sols assoliran l’objectiu de la sostenibilitat, en el més ampli sentit del terme. I és que, l’aposta pel present ha de ser una aposta col·lectiva pel futur. On el terme col·lectiu té la màxima consideració inclusiva i integradora.
La justa reivindicació feminista necessita dels homes, tant com de les dones. El redreçament de la mort del planeta, requereix dels adults, tant com dels joves. Les parcel·les no serveixen, ens cal la totalitat. Tothom, sense exclusions. I encara no n’hi ha prou. No podrem avançar si intentem fer-ho només des d’una cultura determinada, d’una ideologia determinada, d’una religió concreta, des d’un angle del món específic… No es tracta de majories, ni de predominis. És imprescindible una visió a 360º, absolutament integral de la dignitat de la persona humana i de tots els éssers humans, si volem que les transformacions imprescindibles siguin una realitat. És clar que, al llarg de la història, això no ho hem fet mai. Potser caldrà fer un entrenament a correcuita i posar-nos-hi sense perdre més temps. Ens hi va el present!
Francesc Brunés
Prop de l'Onyar 