Un aire irrespirable

Aire

No penseu pas que parlaré de l’emergència climàtica ni del medi ambient. És molt necessari parlar-ne i, encara més, actuar. Però aquest cop no ho faré. Aquesta vegada em veig obligat a parlar d’un altre aire, d’un altre mena de clima que es va gestant i que converteix la vida, personal i social, en poc ‘vivible’. Un té la sensació d’ofegar-se, com si l’aire fos cada cop més escàs i pudent. Tampoc us penseu que parlo de Catalunya. No! O al menys, no només de Catalunya.

De fet, sembla com si s’hagués globalitzat també la voluntat de fer mal, de complicar les coses, de fer que la majoria de les persones ens sentim angoixades, desorientades i al llindar de llençar la tovallola davant els murs, les incomprensions i les ànsies d’imposició d’uns sobre els altres. Impossible de viure allà on ets i, tal vegada, impossible d’exiliar-se. On? Quan arreu proliferen, s’incrementen i s’aprofundeixen els odis, les rancúnies, les guerres, les persecucions (de tota mena), els enfrontaments, la injustícia, la pobresa, la desigualtat… llavors, l’exili només és possible en un planeta llunyà i inaccessible. I possiblement també inexistent. Aquell Exili impossible.

Crec que el consens seria d’aquells de traca i mocador en afirmar que les persones no estem fetes per això. El nostre hàbitat natural no és el d’haver de mal viure en aquest ambient tan enrarit. Ens trobem com peixos fora de l’aigua i, és clar, ens manca l’aire. Les persones estem fetes per a la concòrdia, l’entesa, la trobada. Som éssers relacionals que cerquem, a vegades sense saber-ho, la proximitat dels altres, les complicitats. Som éssers dependents que ens necessitem els uns als altres, al llarg de tota la vida. Hem arribat a aquest món, sense demanar-ho, però amb les ànsies de cercar la bellesa, la bondat i la bona avinença ja incorporades.

Arribo a dubtar, fins i tot, que en això, el consens sigui generalitzat; però en un rampell d’ingenuïtat, deixeu-me pensar que sí.  Llavors? Què estem fent? Per què ens entossudim a fer tot el contrari? Per què afirmem de cercar la felicitat, mentre actuem per procurar la màxima infelicitat dels altres i, de retruc, la nostra? És tan diàfan, tan evident que – si voleu, en un rampell més d’ingenuïtat – a vegades, penso que n’hi hauria prou en fer un clic, en prémer una tecla per tal que tot canviés de sobte. En un instant. Com aquell que s’adona que està caminant de cap per avall i que totes les incomoditats que això li provoca, les pot eliminar simplement posant-se dret, cap per amunt. Un moment, un segon, no en calen més. Girar el mitjó per deixar aquella costura que ens fa mal a fora i sentir la dura suavitat de la vida. Seria així de fàcil si ho féssim tots de cop. Mira que en soc d’ingenu!

Certament que hi ha símptomes, sempre massa febles, que alguna cosa està canviant. Llums tènues enmig la foscor de la boira. Cal donar-se pressa o serà tanta la gent abandonada a les voreres, als marges, del món, que cada cop serà més difícil redreçar el rumb. Els infants i joves, mentre, van aprenen a caminar de cap per avall. Es van adaptant a sobreviure en un aire irrespirable. Els sistema educatiu és important però parcial i insuficient. Cal que joves i nens vegin que tots caminem drets, que som coherents amb les ànsies del ser humà que portem escrites al moll de l’os. Per què no tenim un atac col·lectiu d’ingenuïtat? Fem clic?


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.