Quan penso en el concepte d’allunyament se’m fa difícil saber a quin costat de la balança l’haig de posar. Crec que, en general, se’l considera més aviat a la banda negativa de la pel·lícula, però ja se sap que les coses no són mai blanques o negres.
Quan una persona marxa lluny, especialment si es tracta d’una persona estimada, ens sap greu. Voldríem evitar-ho. En el cas d’alegrar-nos-en pel fet de treure’ns de sobre una persona amb qui hi tenim mala relació, hauríem de considerar que obeïm a un sentiment no del tot positiu. Tot i el món globalitzat, que ens permet saber què està passant a l’altra punta del món, sempre hi ha coses que ens resulten llunyanes. Coses que sembla que no ens pertanyen, que no tenen res a veure amb nosaltres, coses que ens interessen poc o que ens interessen menys que d’altres que ens toquen de més a prop. Llunyanies que generen una distància o distàncies que provoquen llunyanies.
Quina és la distància que delimita la llunyania? Què considero proper i què no? Es pot mesurar en quilòmetres, en temps, en interès o desinterès? Pot ser que convisqui amb persones i coses que, en realitat, les considero molt llunyanes? Allò que és proper m’interpel·la, m’afecta, em sorprèn, em neguiteja, em fa feliç, m’entristeix, m’incomoda, em relaxa, em tranquil·litza, m’enrabia, em posiciona, em desconcerta, em satisfà… Possiblement en la mesura que no passa res d’això o a mesura que s’afebleix l’impacte, és allà on comença el camí de la llunyania. Allà on la distància, del tipus que sigui, comença a ser suficient per fer-me sentir llunyà.
La distància diuen que és necessària per resoldre els problemes. Només estic parcialment d’acord amb aquesta afirmació. La distància per si mateixa no resol els problemes, només els adorm i, a vegades, els enquista. Però la distància és també necessària per tenir una perspectiva diferent de les coses. Quan no hi ha distància no és possible apropar-nos. Quan sorgeix un conflicte, es crea una distància, i és en aquest espai on podem trobar-hi els element per a l’aproximació.
L’allunyament aïlla i l’aïllament és font d’infelicitat. Per això, davant les situacions que ens allunyen els uns dels altres, és bo explorar aquest espai que ens separa, la distància, per mirar d’identificar-hi els elements on poder-nos agafar per tornar a refer el camí. A vegades farem un 50% cadascú, més o menys. En d’altres caldrà donar el primer pas i està disposats a caminar els noranta nou que resten, per si l’altre només en fa un, o viceversa. En definitiva, no em sembla massa important esbrinar qui fa més passos, sinó quant hem aconseguit apropar-nos. I això no es mesura en metres, sinó que més aviat ho notarem a mesura que el nostre benestar augmenta i ens sentim més contents amb nosaltres mateixos. El que serveix a nivell personal, ben segur pot ser útil també en les relacions entre col·lectius, entre pobles…
Francesc Brunés
Prop de l'Onyar 