Els extrems no es toquen

Extrems

Una vella dita diu que ‘els extrems es toquen’, però això només és cert en els cercles. Quan tot és rodó, quan hi ha un centre que perfila, dins del seu radi, un espai tancat i perfectament delimitat. Hi ha èpoques en la història de la humanitat que encaixen força en aquest esquema circular, on tot pren sentit només si es troba en la relació adequada respecte el centre del cercle, signe geomètric de la perfecció divina.

Quan ens trobem, però, davant de polígons irregulars, molt irregulars; quan transitem per línies discontínues que dibuixen plans paral·lels i quan les linealitats es deformen fins a configurar corbes i figures del tot imprevisibles, els extrems no es toquen. En un escenari així, els extrems s’enfronten. Els extrems es configuren com a pols oposats irreconciliables que tenen com a únic objectiu la confrontació, la lluita, la dialèctica i, en darrer terme, augmentar la distància en relació al pol oposat.

Els angles deixen de ser punts d’unió, per esdevenir punxons enverinats amb els que torpedinar les idees alienes.  Els espais buits no són places on trobar-se, sinó fossars on aprofundir la fragmentació. Les línies paral·leles no conflueixen ni tan sols a l’infinit. Els segments no encerten a trobar-se per formar figures geomètriques i vaguen en un sense sentit vaporós que esfereeix els plànols i desafia qualsevol intent de construcció. Els plans es repelen de forma gairebé instintiva, allunyant-se en una cursa desenfrenada cap la insensatesa.

No hi ha centre de gravetat que afavoreixi la concentració i eviti la dispersió. No hi ha un autor que dissenyi combinacions que posin en relació línies, plànols i figures. Tampoc cal. No serviria de res. Hores d’ara no es necessita un centre, sinó molts centres; no es precisa una figura, sinó moltes figures; no cal un autor, sinò molts autors. Els extrems s’han de tornar a tocar, però no sabem com.

Tenim la necessitat de configurar una figura nova, desconeguda, mai imaginada fins ara. Una figura ben segur que extraordinàriament irregular, amb molts centres i on els extrems, tot i oposats, es toquin. Una figura que no pot ser fruit de la genialitat d’una sola ment privilegiada. Una figura que sorgirà de cada línia, de cada angle, de cada corba, de cada segment, de cada cercle, de cada derivació… Deixar que cada element aporti lliurement allò que és, allò que pot, allò que creu, allò que considera vital, pot revelar-se com un mètode a explorar.

Les coses que no s’han fet mai són poc menys que impensables, però no són impossibles. La dificultat no pot ser excusa a la necessitat. La insatisfacció que provoca l’explosió sense cap ni peus, la desconfiança per sistema i la baralla com a única forma de discurs, la paraula al servei només de la confrontació; tot això, mereix alguna cosa millor que la paràlisi de la desesperança i del fatalisme. Els extrems, ja fa massa que no es toquen…


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.