De petit sempre veia les dones grans endolades. A partir d’una certa edat, les persones, especialment les dones, però també alguns homes, es vestien permanentment de dol. S’abandonaven els colors clars, alegres i cridaners i es substituïen per robes de colors foscos, tristos. Totes les tonalitats dels grisos i negres desfilaven per la passarel·la del darrer tram de la vida de les dones i homes de mitjans del segle passat.
Aquest tram, que a vegades durava anys i panys, es desencadenava a partir de la mort d’un ésser proper i es prolongava fins a la pròpia mort. Havia sentit dir que no es veia raonable canviar l’estil de vestir per breus períodes de temps; donat que, a partir d’una certa edat, les morts que ens afecten de prop, apareixen a intervals cada vegada més curts. La tradició i la prudència, s’unien a una austeritat de postguerra que no hi entenia de modes, ni disposava de les grans cadenes de distribució que ara ens ofereixen – a càrrec de l’explotació infantil – roba a baix cost, gairebé d’usar i llençar.
No vull pas dir, ni de bon tros, que això del dol fos només una qüestió econòmica, ni tampoc de costum esdevinguda tradició popular. Això seria frivolitzar el procés de separació definitiva d’un ésser estimat i, en aquests moments, res està més lluny de les meves intencions. El dol esquitxa la vida de les persones, segurament més del que voldríem. El dol esberla sentiments, trenca projectes, obre abismes insondables. El dol obre ferides que cicatritzen a base de temps, potser cicatritzen malament o potser resten obertes per sempre més. El dol, dol.
El dol, fa mal. És, per tant, un element essencial de la naturalesa humana. La vida ens ofereix molts moments de joia, però també llargues estones de dolor i de patiment. Fins i tot moments joiosos, com el naixement d’un fill o filla, no estan absents de dolor. Hi ha celebracions i hi ha dols al llarg de la vida. Passem processos de dol en moltes situacions que anem trobant pel camí: separacions, de grat o per força; allunyaments, temporals o permanents; divisions i trencaments; pèrdues de molt diverses naturaleses; desencisos, desenganys i frustracions; morts, físiques o morals, passatgeres o definitives. Dols que solquen de dolors el camí.
I és aquí on penso que rau l’essència més profunda de la persona. El dolor, el patiment és la força més democràtica, més popular, més igualitària que posseïm els humans. El dolor no s’atura a demanar carnets, identitats, edats, procedències, filiacions o números de compte corrent. El patiment, tard o d’hora, amb freqüència o més sovintejadament, molt o poc, acaba amarant el cos i l’ànima de tota persona. És el terreny de joc del que ningú pot escapolir-se de jugar-hi, amb regles o sense. Tant se val si un posseeix moltes qualitats o poques, és una gran jugadora o un mediocre centrecampista, quan toca jugar no hi ha escapatòria.
Per tant, és aquí on ens ho juguem tot, on la nostra més profunda humanitat es posa en joc i ens interpel·la personalment fins el moll de l’os. Ens agradaria fugir, però no podem; potser és que, no hem de fugir. Davant el dolor només podem viure i viure’l. De com el vivim dependrà el nostre creixement com a persona. Ja que no podem defugir-lo, la pregunta escaient seria: què en fem del dolor? De què ens serveix?
El patiment té dos elements que em sembla obligat ressaltar. En primer lloc, és l’única cosa capaç de cancel·lar divisions, enfrontaments i trencaments; posant en primer pla la solidaritat, la germanor i la proximitat. El dolor és el factor per excel·lència que ens apropa profundament, que ens fa sentir que l’altre i jo, en el fons, som la mateixa cosa. El dolor té la capacitat de generar tendresa allà on hi havia fredor i consol on hi havia indiferència, és aquell humus que ens fa més humans. En segon lloc, el patiment té l’extraordinària potència d’enlairar-nos o d’ensorrar-nos, d’obrir-nos o de tancar-nos. És una eina que serveix per construir o per destruir vides. Resta sempre a les nostres mans l’ús que li donem. Ni que sigui pel mètode d’assaig i error, arribo a la conclusió que en la mesura que davant el dolor ens obrim, als altres i a allò desconegut, servirà per enlairar-nos, altrament l’enfonsament serà inevitable. Llavors, el dol, doldrà de debò.
Francesc Brunés
Prop de l'Onyar 