Llums i ombres

Nadal

Sempre hi ha una primera vegada. Enguany, per una combinació alíquota de curiositat i casualitat, he assistit per primer cop a l’acte d’encesa de les lluminàries de Nadal a la ciutat de Girona. Ens hi vàrem aplegar unes 200 persones entre les quals moltes de conegudes, com és normal en una ciutat ‘petita i delicada’.

La meva actitud era més aviat distant i crítica, com correspon a un defensor d’aprofitar l’oportunitat del Nadal per descobrir-hi els seus valors essencials i no pas per enlluernar-nos amb tot l’aparadorisme consumista que ens els amaga. No vaig tardar gens en adonar-me que aquell acte seria una petita mostra de la societat que vivim, amb tots els seus ingredients i contradiccions. Llums i ombres d’un decorat de cartó pedra que sembla esmicolar-se per moments.

Els polítics feien el seu paper, que és el que acostumen a fer. Mirar de quedar bé, sense entrar en la realitat de les coses, de les situacions i de les problemàtiques. Els vots són els vots. No fos cas que prenguéssim mal. Tot ha de ser el més adequat per als interessos electorals dels que manen i, per tant, tenen l’ocasió d’aparèixer a l’aparador de la ciutat i mirar de sortir-se’n el més dignament possible. En general, se’n surten justet. La política està de rebaixes i més d’un ‘saldo’ podem trobar-hi sense haver de buscar massa.

Aquest any s’havia encarregat l’acte simbòlic de prémer el botó que desencadena l’encesa de llums arreu de la ciutat, a les usuàries i usuaris de la Llar Oxalis, residència i centre de dia per a persones amb diverses discapacitats (o amb capacitats diverses). Persones que posen de relleu, encara ara, la necessitat de continuar avançant envers una societat més inclusiva que garanteixi la dignitat de totes les persones, tinguin les capacitats que tinguin. Una denúncia constant a valorar l’aportació de les persones ‘diferents’ a una societat tan necessitada de la seva contribució. Una societat de l’eficàcia i la competitivitat que s’oblida que allò que la fa veritablement humana és la tendresa i la fraternitat.

Tan bon punt vaig arribar a l’acte, vaig veure que moltes persones – pel cap baix una quarta part dels concentrats, segons els meus càlculs – portaven pancartes reivindicatives. Eren veïns del barri de la Font de la Pólvora que, convocats per la Plataforma por la dignidad del barri, aprofitaven aquesta ocasió per denunciar, una vegada més, els continus talls de llum a que estan sotmesos des de fa anys i panys. Problema certament d’una complexitat que mai s’ha volgut afrontar políticament en tota la seva profunditat. I, al mateix temps, problema d’una gravetat que exigeix una resposta i unes actuacions immediates i posa de relleu una política d’aparador i de festival, focalitzada en el centre de la ciutat i els interessos d’uns quants, oblidant els barris perifèrics, especialment aquells que més necessiten unes polítiques municipals inclusives i igualitàries.

En el mateix moment d’encendre’s els llums de l’ostentós arbre de Nadal de la plaça Catalunya, dues persones van enfilar-s’hi per penjar-hi una pancarta amb el lema “S’encenen els llums, s’apaga el planeta”. Una denúncia de l’emergència climàtica en que ens trobem i que afecta tot el planeta. Els problemes globals que parteixen de la realitat local. Una despesa energètica, que vol dir també econòmica; en aquesta situació, resulta clarament immoral. La pobresa, la desigualtat i la desmesurada explotació dels recursos del planeta són un clam molt més fort que totes les lluminàries i que posa de relleu una contradicció més d’un estil hipòcrita de fer front als problemes reals.

Bona part de les persones concentrades per aquest acte eren infants, nens i nenes, que amb els seus rostres de felicitat, posaven aquell punt d’il·lusió, de transparència i de confiança que tots necessitem. Contrast entre la gravetat del moment en molts àmbits, la desorientació i incapacitat d’una generació per construir un món amable i el somriure esperançat de qui ho espera tot de nosaltres. Un contrapunt agredolç que inconscientment es transforma en denúncia d’una herència que no es mereixen. Solidaritat intergeneracional desapareguda, potser perquè la mateixa solidaritat ha desaparegut sota les llums del consum, l’egoisme i l’individualisme.

Possiblement no torni més a un acte com aquest. No cal. Aquest cop però, ha estat útil per constatar les llums i les ombres de la nostra societat. Coherències i incoherències, lluites i contradiccions, aparences i realitats, falsedats i dubtes. També per reflexionar-hi, per fer-me encara més conscient que ni les llums s’imposaran, ni les ombres quedaran soterrades. Un exercici per posar en evidència que només en la interacció de tot un munt d’elements diversos, dispersos i enfrontats, podrem encendre aquella llum que ens cal per veure-hi una mica més clar. Per aconseguir-ho són imprescindibles les relacions, els vincles. No n’hi ha prou que dos pols estiguin carregats d’energia. Per encendre un fanal s’han de posar en contacte. Ni més ni menys.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.