Breus apunts, tot veient a venir el Nadal
S’apropa Nadal. Un Nadal d’un any únic. Un Nadal buit i ple alhora. Un Nadal profundament diferent i, com sempre, ple de llums, colors, regals i disbauxa. I pessebres, és clar…
Pessebre a casa, pessebre a alguns aparadors, pessebres als espais públics. Pessebres de fang o de fusta i pessebres vivents. Pessebres gran i petits. Protagonistes semblants, artistes diversos.
Veig els pessebres, els miro sense veure’ls. Em sé de memòria els ingredients, els personatges, el guió. Una trama d’amor i pobresa, de fragilitat i manca de solidaritat, de misteri i tradició.
Palplantat, pregunto als pastors, on és el Nen? Als mags, on és l’estrella? Al caganer, si ha vist passar els mags. A Maria, què hi té a l’ànima? A Josep, què li passa pel cap? Al bou, si em donaria escalf. Al Nen, on soc jo?
Pregunto a tots, on és l’àngel? I no em responen. Resten muts, paralitzats, com si fossin de fang, sense vida. Estranyats i desorientats, no baden boca. I miro de nou sense veure l’àngel; perquè, l’àngel no hi és…
Me’n vaig, desolat per la manca de resposta. Buit pel buit de l’àngel. Mut com els pastors que adoren el Nen. Camino sense esma cercant un nou pessebre. Aquell únic pessebre amb àngel.
Francesc Brunés
