Tancar files


Jo tanco, tu tanques, ell tanca, nosaltres tanquem, vosaltres tanqueu, ells i elles tanquen. Tancar, un verb que es declina poc i es practica molt. Vàrem començar tancant les portes de les cases i hem acabat tancant les oïdes amb auriculars sense fils. I tancar sempre és un mal negoci.

Quan tanquem un recipient, no podem deixar-hi entrar res o correm el risc que acabi esclatant. Llavors, l’aire s’enrareix, comença a fer pudor de resclosit i s’acaba tornant irrespirable. Tancar és contrari a la vida mateixa. Sense relació no hi ha vida, sense intercanvi tot resulta estèril. Tancar porta a l’aïllament, avantsala de l’estanqueïtat, generadora de polarització i confrontació. Una societat tancada és en si mateixa antinatural.

Tot i així, semblem entestats a tancar-ho tot. Tanquem files amb els ‘nostres’ per defensar-nos dels ‘altres’, o per enfrontar-nos-hi. Ens blindem davant les diferències per defensar la il·lusió d’una identitat que voldríem immutable. Tanquem per protegir-nos i, fent-ho, iniciem el perillós camí de l’enfrontament. Voldríem evitar contaminar-nos de les diversitats que ens envolten, sense adonar-nos que en l’esterilització no hi ha cap possibilitat de vida. L’asèpsia de l’autoclau és destructora, no generadora.

La cultura xinesa, sota la influència del ‘daoisme’ de Laozi i d’altres tradicions religioses, tendeix a considerar els pols oposats com a candidats a la reconciliació i la trobada i no pas a la confrontació. En la nostra cultura occidental, en canvi, vivim més instal·lats en la dialèctica que en la dialògica. Ens hem emmirallat més en la conducta del món animal que en la del món vegetal. Per això, ens tanquem, per competir, per atacar, per marcar territori. Semblem dissenyats per a la lluita, per guanyar o perdre, per demostrar qui som, què pensem i el poder que tenim. Un ble de llum tancat, s’acaba apagant per manca d’oxigen i, a les fosques, ens costa més qüestionar-nos si aquest estil de vida ens fa realment feliços.

Quan plou, la terra s’amara de l’aigua que cau gratuïtament. Es xopa en la mesura que és porosa, que resta oberta a acollir el preuat líquid que la fecunda, la converteix en fang, la transforma i la configura. La terra fèrtil dona de bon grat la seva saba a les plantes que la necessiten i que en prenen només la justa per viure. I aquest cercle virtuós de la natura, ens mostra una manera de viure absolutament contrària als tancaments que ens tenallen. Un estil obert i acollidor, menys còmode, més arriscat i incert. Però, què seria de la vida sense l’aventura?

Obrir, és fer el primer pas per a la relació. És acceptar el risc de l’acolliment. És iniciar la recerca del vincle. És oferir-se a la possibilitat de fecundar i ser fecundat, de transformar i de transformar-nos. És passar de l’asèpsia de la mort a la passió de la vida. Obrir, és l’origen del camí envers la trobada. Creuar ponts, superar obstacles, assolir cims, davallar a les valls, és quelcom impossible si abans no obrim la porta i sortim a la intempèrie, allà on ‘tot està per fer i tot és possible’. Obrir, no és un fet puntual, sinó una manera de viure, un estil que ens permet de transitar amb una plenitud més gran pels camins de la vida, en un ara i un aquí que ens espera sempre.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.