Camí enlloc

política

El meu pas per la política institucional es va limitar a una legislatura com a regidor en l’oposició d’un ajuntament d’una ciutat mitjana. Suficient per entendre moltes coses. No va ser una legislatura fàcil. Atès que la candidatura en la que em presentava va guanyar les eleccions, quedant-se a un regidor per a la majoria absoluta; això no va impedir que, un pacte d’aquells que s’anomenen antinatural – us puc assegurar que, en aquest cas, molt antinatural – ens deixés a l’oposició. La crispació doncs, estava més que garantida. Me n’he recordat perquè en aquests temps que corren, els enfrontaments a totes bandes semblen configurar l’únic terreny possible per a la política. O al menys, per allò que fem veure que és la política.

Durant aquells quatre difícils anys, vaig aprendre que la frustració per no haver assolit el poder, per legítim que et sembli, no et dona cap dret a posar en risc la convivència. No li serveix de res a un mariner, cremar el vaixell davant la frustració de no poder navegar. És del tot irresponsable, a més d’inútil. La persona, que vol dir també les relacions entre les persones, ha d’estar sempre per damunt de les discrepàncies ideològiques o partidistes. Les visions oposades de com cal organitzar la convivència, no poden ser mai un motiu per malmenar-la fins el trencament, sinó un motiu més per enriquir-la.

En una ciutat mitjana, és fàcil d’imaginar-se que alguns dels actors de l’antinatural pacte eren persones conegudes, amigues i amics a qui apreciava, i aprecio encara. No vaig deixar de parlar-m’hi, de tenir-hi converses sobre què havia passat. Escoltar la seva visió de la jugada (i quina jugada!) m’ajudava a entendre les seves raons i a reflexionar en clau d’autoanàlisi sobre el que la meva pròpia formació potser tampoc havia fet prou bé. En política és molt difícil trobar-hi el blanc i el negre purs. La puresa està reservada a d’altres àmbits de l’activitat humana, no a la política. Recordo especialment un debat de pressupostos en un ple, durant el que una persona que havia estat professor meu, va tractar de ridiculitzar-me a nivell personal. Em va doldre, perquè sempre l’havia considerat una persona oberta i dialogant, malgrat les discrepàncies ideològiques ben paleses. Hi va haver l’inevitable enfrontament que, aquest cop, va traspassar el llindar de la correcció. L’endemà al matí, però, primer a través de l’emissora municipal i, més tard, personalment, van arribar les disculpes i les aigües van tornar al seu curs.

Explico això només perquè em preocupa la deriva que fa temps ha emprès la política a casa nostra i, potser, fins i tot arreu del món. La polarització extrema com a resultat d’unes estratègies bèl·liques on sembla que l’adversari és un enemic a qui vèncer i, si és possible, eliminar de l’arena política. Les eines, els instruments per fer-ho, són tots aquells que un té al seu abast, sense calcular-ne  i preveure’n els danys col·laterals que es causen a la convivència entre persones. És un camí enlloc. És un camí al desert on no hi podrem collir cap fruit profitós. Al meu entendre, és la forma més desassenyada de fer política, totalment allunyada de la veritable Política.

Sovintegen actituds i expressions impròpies de persones humanes. Comportaments que ni les bèsties del bosc serien capaces d’assumir. Davant determinades situacions, un ésser humà que pretén de continuar essent-ho, només hauria de poder actuar de manera humana i comprensiva, per molt que consideri l’adversari, molt adversari. Si no és així, es posa de manifest una manca de serenor interior que incapacita aquella persona per a l’activitat política. Sí, la fa incapaç, perquè amb les seves actuacions, col·labora a difondre l’odi entre els seus seguidors i els de l’adversari, posant en greu risc la bona convivència, únic objectiu lloable de la política.

La política és un camí pantanós. És un camí on el fang, a vegades pot arribar-te molt amunt. Però, malgrat tot, és un camí que fan persones per a les persones. La ‘vocació’ política és un impuls generós envers el benestar de les persones que ens envolten, especialment aquelles més necessitades. No és una carrera cap al poder. Aquesta genuïna ‘vocació’ hauria de tenir-la sempre present la persona que es dedica a la política i pressuposar-la en tots els seus adversaris polítics, portadors també d’una part de la realitat, tan necessària com la pròpia, per avançar cap a l’assoliment del bé comú. Tota la resta, no és política, és una altra cosa, és un camí enlloc.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.