Etiquetes no, si us plau


El famós escriptor, poeta i assagista francès Paul Valéry, deia que “un no pot emborratxar-se o sadollar la seva set amb les etiquetes de les ampolles”. Certament, mirar boniques etiquetes no ens apaivagarà la set ni ens farà pujar la mesura de l’alcoholòmetre. Mirar les etiquetes només ens farà embadalir-nos, distraient-nos de tot allò que, per molt essencial que sigui, convé al sistema de mantenir-nos-hi ben allunyats.

Les marques, les etiquetes, els senyals, potser ens enganyaran, però no poden fer-nos massa mal. Això sí, ens faran passar bou per bèstia grossa. En un món ràpid, eteri, sense cohesió; tot ha de ser necessàriament superficial. Altrament no seria possible passar d’una cosa a l’altra sense cap espai temporal significatiu i sense poder-nos deturar, reflexionar, aprofundir i… tractar d’esbrinar el veritable contingut de cada etiqueta. Fer-ho, equivaldria a crear un relat, trobar un sentit a les coses i també, descobrir si realment darrera d’una etiqueta hi ha un contingut o només un grapat de fum.

Ni fum no hi trobarem sovint! Per exemple, ens parlen de diàleg, ens en presenten una bonica etiqueta. Amb la insistència, la reiteració i la viralització ens convencen de la seva importància i de les seves bondats. S’anuncia un dia, un lloc i una hora, tot molt significatiu i envoltat d’una pila de simbolismes. Ens mostren una fotografia, una encaixada de mans, unes imatges. S’hi posa la cirereta d’unes declaracions que, en el millor dels casos, no diuen res. Es magnifica la importància d’allò que s’ha esdevingut. Tots convençuts que hi ha diàleg. Contents i enganyats! I cap a una altra cosa. O millor dit, cap una altra etiqueta.

Vivim en una societat amb més reunions que trobades, més declaracions que raonaments, més monòlegs que diàlegs. El que esdevé important no és la profunditat dels continguts dels fets, sinó com estan etiquetats. A les xarxes socials compta el hashtag, fem les nostres cerques a través d’aquestes etiquetes, descurant sovint el contingut que hi ha, o no, al darrere. El dramaturg alemany Ernst Raupach deia que “ser lliure no és res, fer-se lliure és el cel”. Posar l’etiqueta de llibertat és només això, una marca, un senyal. La llibertat és una altra cosa, és un camí, un procés, una lluita, una vida que s’omple de contingut quan conquereix la seva llibertat. És un pou sense fons, un combat amb un mateix que no cessa, que s’enforteix i s’afebleix al llarg de tota la vida. L’etiqueta resulta del tot prescindible.

Massa acostumats als genèrics i als placebos, ens aferrem a les marques com ho fa un nàufrag a un tros de fusta que sura en la immensitat de l’oceà. Veiem en aquella etiqueta allò que de veritat ens convé, sense adonar-nos que només és això, una paraula escrita o pronunciada, dins d’un bonic marc ben vistós i atractiu. Faríem bé d’aturar-nos a esbrinar què hi ha de veritat sota les etiquetes d’igualtat, de justícia, d’amor, de convivència, de solidaritat, de … A la coneguda Torre del Rellotge de Sol de la Universitat de Columbia hi ha una inscripció que diu “horam expecta veniet”, és a dir, ‘espera l’hora, que vindrà’. Esperar és, avui en dia, un verb poc apreciat. Esperar l’hora sembla un savi consell, també per als temps que corren. Aturar-se a esperar l’hora, el moment adequat, segurs de que vindrà, que hi ha una hora en la que allò que s’anuncia, succeeix i llavors cal aferrar la realitat per aprofundir-la fins a comprendre’n els seus perquès.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.