Un dia de franc


Fa ben poc, vaig tenir la sensació de viure un dia de regal, gratuït, de franc. Era el vint-i-nou de febrer, una data de la que només gaudim cada quatre anys i, per això, podem tenir la sensació que ens la regalen, ens l’afegeixen a la quotidianitat plana dels anys majoritaris, aquells que no són de traspàs. De fet, un dia més a la llista dels més de vint-i-tres mil dies que porto a la motxilla és ben poca cosa. Però el que no passa en un any passa en uns instant i, a vegades, un sol dia pot resultar transcendental per a una vida entera.

Un dia de franc. Però, en realitat, la gratuïtat, no és patrimoni de tots els dies? Que potser no ens regalen tots i cadascun dels dies que vivim? És que algú, alguna vegada, ha sortit a comprar – amb IVA o sense – un de sol dels dies de la seva vida?

La vida i el temps, que potser acaben essent el mateix, ens són oferts gratuïtament. Despertar-se al matí, obrir els ulls, contemplar una nova albada, és com obrir un nou regal embolcallat de gratuïtat, dins d’una caixa tancada, misteriosa. Una capsa per obrir, una jornada per estrenar, una invitació a noves experiències per fer, noves relacions per construir, nous vincles per establir. La possibilitat de tenir nous pensaments, emocions contradictòries, sentiments imprevistos, accions que ens esperen… Un món per descobrir, encapsulat en un sol dia. Vint-i-quatre noves hores que podrien no haver arribat per a nosaltres i, en canvi, ens han estat regalades una vegada més. Podem desaprofitar-les?

Certament, podem llençar-les a l’abocador de la rutina i la indiferència. De fet, són un regal, podem fer-ne el que vulguem. Podem viure-les com una càrrega que cal suportar resignadament o podem fer-ho com una aventura que ens esperona i ens incita a posar-hi tots els nostres sentits. Nosaltres triem. Tot i això, no sembla de bona educació malmenar allò que ens és donat de franc.

Vist doncs, que el més important que tenim, ho hem aconseguit a canvi de res, pot no ser mala idea introduir dosis de gratuïtat i de generositat en la vida. Més que res per allò de l’agraïment… Però sobretot perquè les coses tancades s’acaben resclosint, l’aigua estancada s’acaba podrint i de no obrir les finestres, l’aire s’enrareix fins a tornar-se irrespirable. Obrir les mans, obrir les portes, obrir els cors, pot ser una manera – potser l’única? – de dir gràcies pel regal que cada dia, de bon matí, ens és ofert gratuïtament.

I, quan arribi aquella matinada en que no trobarem el regal habitual, tindrem la valentia de continuar agraint tots els regals rebuts al llarg dels anys i seran molts els cors que agrairan tots aquells moments que van sentir com la nostra donació, mantenia i revifava en ells la flama de la vida i de la gratuïtat, que potser en certa forma, són una mica el mateix. Perquè la vida, sense la gratuïtat, seria només un mercat.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.