Confinats a viure


Poc a poc el nostre món visual queda reduït al marc d’una finestra. De tant en tant hi ha qui tracta d’ampliar l’horitzó sortint al balcó. Per respirar una mica més alguns poden sortir a l’eixida, des d’on s’hi veu un tros de cel més gran. Si badem, a base de dies, el nostre horitzó mental pot acabar reduint-se també, focalitzant-se només en les entremaliadures d’un enemic invisible.

Mirar al carrer, és adonar-se del no res que passa, fer-se conscient del confinament dels altres. Tots plegats, separadament, transitem entre la solidaritat, la por, la disciplina i la picaresca. La línia entre el control policial i la consciència a vegades s’esborra. I ens convertim en cuidadors els uns dels altres. Ens vigilem, més per amor que per ànsies de control. De fet, no hi ha res a controlar.

Si mirem al nostre voltant, no tardem en escoltar els aplaudiments de les camises, avorrides, penjades allà l’armari. Les sabates frissen per sortir a donar un volt, mentre les teranyines comencen a niar-hi. El sofà fa cara de cansat de tant haver d’aguantar el pes de la nostra inacció. Les llars, densament poblades, contrasten amb el desert de carrers i places. Els semàfors farien més servei als passadissos de les cases. Les habitacions s’han empetitit i els sorolls multiplicat. La pell dels sans comença a ser més blanca del que tocaria a inicis de primavera. La dels malalts es clivella i envelleix acceleradament.

Mentre el pas dels dies i les perspectives incertes, van teixint un vel entre nosaltres i la realitat, hi ha veus que es van fent escoltar dins nostre, per sobre la fressa de les obscures i reiterades males notícies. Cadascú se sap les seves. De tant en tant, algú les comparteix i allà s’obre una escletxa a la comunicació, al diàleg, a l’intercanvi. Una de les coses que se’m fan més evidents aquests dies, és que aquesta situació ens ajuda a valorar més i millor les opcions de relació que, de fa temps, ens ofereixen les noves tecnologies. Descobrim que hi ha coses, converses, reunions, treballs i fins i tot programes de ràdio o televisió, que es poden fer a través d’aquests mitjans. Quants viatges, quants embussos, quants bitllets d’avió o de tren, quantes anades i vingudes, quants accidents, ens podríem estalviar! Quines millores en el medi ambient i en la sostenibilitat! Tanmateix, aquest aïllament, ens posa dins les ànsies de les relacions personals presencials, les abraçades, els cafès compartits, el xiuxiueig a cau d’orella, les trobades on el llenguatge del cos parla més que les paraules. Aquestes dues pulsions, no són contradictòries, sinó complementàries. L’equilibri entre elles, crec que serà un dels elements que aniran configurant el paisatge que haurem d’anar construint al final d’aquest feixuc camí.

Una altra qüestió que penso es va obrint pas a mesura que passen els dies, és la necessitat de trobar resposta als per què. Per què ens quedem tancats a casa? Per força? Per amor? Per obligació? Per por? Com que tenim més temps i potser, més oportunitats de buscar la resposta dins nostre; crec que, poc a poc, es va estenent un clima de solidaritat, d’agraïment envers els col·lectius que estan arriscant la seva salut per nosaltres, de preocupació i ocupació per la situació dels altres: familiars, veïns, amics, coneguts, companys de feina o d’aventures… Tenir cura els uns dels altres és possiblement una frase que aquesta crisi pot anar ‘desfeminitzant’ i universalitzant. Si dura més dies – que malauradament serà així – fins i tot pot fer-nos assaborir aquella íntima satisfacció de trobar la joia dins nostre després d’una jornada havent posat el focus en els altres, aquells que conviuen i comparteixen el nostre confinament i també aquells amb qui connectem a distància per saber què fan, com estan, si necessiten alguna cosa.

Ens han arrabassat de cop la joguina del consum i ens han posat davant dels nassos l’immens valor de la vida de les persones, per sobre de criteris de pur mercantilisme. El sistema econòmic que engreixa les arques d’uns quants, a costa de la precarització i desemparament  de la majoria, ha frenat en sec. Potser, fins i tot, ha donat algunes voltes de campana i haurà de reinventar-se quan torni a posar-se dret, tentinejant. I mentre, nosaltres anem descobrint que una altra manera de viure és possible i, segurament, ens acabarem preguntat per què cal canviar-lo, o si volem canviar-lo. No parlo de quedar-se tancats a casa per sempre, és clar, sinó de viure posant en primer lloc les persones que ens envolten, especialment aquelles que més ens necessiten.

La història diu que cada crisi s’aprofita per reforçar les ideologies i els poders dominants, però tinc la sensació que, aquesta vegada, la sotragada en el món occidental, haurà estat tan forta, que el canvi de paradigmes pot ser molt profund i en una direcció fins ara poc previsible. Puc equivocar-me… o no.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.