Les màscares


Després de gairebé un mes de confinament i de molts estralls que la COVID-19 ha fet i continua fent, es comença a parlar de desescalada de les mesures restrictives i d’una progressiva, lenta i gradual tornada a la normalitat. A quina normalitat?

En aquestes darreres setmanes alguns eslògans han fet forat entre les pesades hores de confinament. Ens en sortirem, tot anirà bé; res serà com abans, tot serà diferent. Píndoles ben intencionades, petites teràpies per guarir-nos del pessimisme i la foscor. Sí, ens en sortirem, i això, en bona part dependrà de nosaltres mateixos. De tu i de mi, de nosaltres, de vosaltres, de tothom. Sí, tot anirà bé, i la intensitat d’aquest bé, dependrà molt i també, de nosaltres mateixos. I tot serà diferent, certament; i que aquesta diferència prengui un caire o un altre, novament dependrà, gairebé en la seva totalitat, de nosaltres mateixos.

Ben segur que ens en sortirem amb més mascaretes, però sense màscares. Fa temps que defenso que vivim en un món de decorats de cartró pedra, màscares, aparences. El que importa no és el què som ni el què fem, sinó allò que sembla que som i allò que aparenta que fem. Curem els càncers amb aspirines, posem a les ferides una lleu capa de pintura. I és clar, s’acaben infectant!

Els qui ens agrada la tramuntana sabem que quan bufa fort ho fot tot enlaire. Els decorats trontollen, les màscares s’arrenquen i tot allò feble, desarrelat, sense bons fonaments, superficial, acaba estavellat, per quin enllà, esparracat, trencat i inerme en qualsevol racó. Llavors, quan les màscares han caigut, tot apareix nu, en carn viva, la veritat de debò exposada a la vergonya pública. Renoi! Ara ja sabem que aquest coronavirus bufa fort i arreu.

Quan ens en sortim, tot serà diferent. Sí, ho serà perquè anirem nus amb mascareta. Les nostres vergonyes quedaran inexorablement exposades a la vitrina de la realitat. Una d’aquestes primeres vergonyes ja l’estem patint amb cruesa des de fa dies. La ventada vírica ha destapat allò que alguns hem sofert en el passat, hem denunciat i hem estat titllats de poc respectuosos amb les normes i els protocols; pantalles que cobreixen les espatlles dels còmplices interessats a mantenir la vergonyosa i crua realitat. Les residències que acullen els nostres avis i àvies, les que atenen les persones amb diverses discapacitats, amaguen una greu manca de recursos, especialment sanitaris, i en alguns casos, una intolerable falta de professionalitat, d’ètica i d’humanitat. Molt dur! Però és només una de les nueses que ens esperen.

Abatuts els decorats, quedarà visible i nua, la tramoia. Anirem descobrint la veritat d’un sistema sanitari delmat, d’un teixit empresarial fràgil i feble, d’un món cultural esbiaixat, d’un mercat laboral salvatge, d’una classe política mesquina, d’una solidaritat insuficient… En definitiva, el David víric haurà posat contra les cordes el sistema Goliat. Potser, fins i tot, l’haurà ferit de mort.

Nus i desorientats, ens caldrà afinar bé la mirada per trobar els nous horitzons. El déu benefici, el rei mercat desbocat i la reina especulació, enderrocats dels seus solis, suplicaran per tornar a ser entronitzats. No n’hauríem de fer massa cas. El llarg camí del confinament, ens haurà ensenyat que no serveix de res posar tots els ous al cistell dels béns materials, els beneficis, els poders, les riqueses, l’individualisme i les proteccions. Per molt que ens hi hem escarrassat anys i panys, no ens ha servit de res. Ni les coses ni les persones, per elles mateixes, ens trauran de l’atzucac. Crec que haurem descobert que ara, és el moment històric de focalitzar-nos en les relacions, els vincles, els lligams que siguem capaços de construir entre les coses, entre les persones, entre unes i altres. És aquí on rau el secret de la nostra fortalesa, sempre fràgil, comunitària. Continuar creient en les certeses que fins ara ens han decebut, no val la pena. Descobrir i enfortir les relacions és, segons el meu parer, la clau de volta dels nous paradigmes que ens esperen.

Penso que val la pena posar-s’hi sense demora. No fos cas que un COVID-20 ens estigués ja vigilant amagat a la cantonada…


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

2 comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.