Aquell dia, imprevisible com sempre, vas decidir marxar. Un sistema imprudentment mal dissenyat, potser t’hi va ajudar. Tanmateix, qui sap si les negligències, les covardies i les pors, et van empènyer a emprendre el llarg camí. Tant se val… Els dubtes no serveixen de res davant d’aquella que només demana acolliment. Sigui com sigui, aquella matinada de dilluns, gairebé sense fer soroll, et vam haver d’acomiadar amb llàgrimes als ulls.
366 nits, amb els seus 366 dies. Un repartiment clarament asimètric, on la foscor pesa massa a la balança de la vida. Fa, doncs, 366 nits que vas decidir quedar-te per sempre amb nosaltres. El nostre cor es va esberlar de bat a bat, es va trencar d’incomprensió i por. Calia que fos així per tal que tu poguessis entrar-hi, romandre-hi, fer-hi estada i ajudar-nos a sanar-lo, a recompondre’n els bocins, a suturar les ferides.
Estem aprenent a viure sempre amb tu, Maria. No és fàcil. No hi estàvem preparats i potser mai hi estarem. Viure amb tu, sense tu, és un programa que no teníem previst. Anem improvisant. I la teva presència absent ens orienta, ens guia i ens serveix de bàlsam quan ens aturem a la vora del camí, sense saber massa cap a on hem de tirar. I és que, seguir un àngel des d’aquest món convuls i adolorit, no és gens fàcil. Malgrat tot, la teva mirada clara i neta, el teu somriure perenne, ens va marcant camins que, sovint, ens semblen impracticables. Els teus camins, aquells que ja vas escarrassar-te a mostrar-nos durant trenta vuit anys i que, nosaltres, mals aprenents no vàrem acabar de copsar.
Voldríem abraçar-te i poder rebre la teva abraçada, sempre sol·lícita, sempre sincera, sempre immediata. Però l’amor no necessita abraçades. L’amor és una altra cosa. És allò que amb el teu silenci continues intentant inocular en els nostres cors, encara esquerdats. Voldríem poder xiuxiuejar-te aquelles bajanades a cau d’orella, per tornar a gaudir de la teva rialla franca i transparent. Però ara, no hi ha temps per perdre, ara és temps d’aprendre a viure amb tu, sense tu. De saber caminar i aprofundir en el camí de l’amor, aquell amor teu, que vols que sigui també nostre, perquè saps que només en l’amor veritable hi ha la felicitat. Vols recloure’l en els nostres cors. Vols donar-nos-el perquè el custodiem fins la propera trobada.
Enguany el tió no ha cagat llaminadures, ni els reis mags han portat pinxos, ni has obert amb aquella joia indescriptible els regals d’aniversari, ni del sant. Ens han ajudat a fugir per mirar d’alleugerir el dolor del teu lloc buit a taula. Hem canviat els mobles de lloc, perquè aquella geometria i aquells espais que tu ocupaves no ens fessin massa mal. Tot i així, un abisme enorme s’ha anat obrint a mesura que s’anaven desgranant aquestes 366 nits que eren, en realitat, dies en la foscor de la nit. I les albades han esdevingut sense sentit. Llevar-se, una qüestió de pura voluntat. Fer això o allò pot ser una tria indiferent i massa sovint, innòcua.
I tu, des del profund dels nostres cors, ens crides sense paraules, que precisament l’amor és això. Viure, potser sense voler-ho; abraçar, sense saber-ne el per què; somriure, des del dolor de l’ànima i, a vegades, del cos. Trobar la passió, la joia i el sentit, en els deserts de la vida.
I així, mirem de caminar amb tu. Segurs que, tot i el nostre maldestre aprenentatge, ara ja no ens deixaràs mai… T’estimem!
Veritat que no t’atabalo Maria? (Núria)
Marieta, Marieta… (Mama)
No podem explicar les bajanades dites a cau d’orella, són un secret oi? (Papa)
Francesc Brunés
Prop de l'Onyar 
4 respostes a “366 nits després”
Gràcies Francesc!!! Avui he fet meditació amb el teu escrit a la Maria. Quina bellesa, quina profonditat. La Maria m’ajudat avui a entendre una mica més la Vida, M’ha contagiat del seu somriure, M’ha fet respirar un po’ l’atmosfera del Paradís
Moltes gràcies Rosa! Al final l’Amor de Déu, en totes les seves expressions, és el que ens dona la vida.
Gràcies per aquest escrit en el que ens has fet sentir sentiments i vida. Plens de l’amor d’una família, ens has descobert una mica més que vol dir aquesta paraula que li diem Amor. Com tu, com vosaltres, he pogut participar de la vostra experiència, i m’he sentit unit, molt unit. Quin regal la Maria!
Gràcies Carles!