Seran molts el nous capítols que ens caldrà escriure per anar configurant el relat de la història que ens espera a la cantonada. Els retocs quedaran majoritàriament a l’armari i s’imposaran noves frases, noves paraules, nous conceptes, noves accions… potser, fins i tot, una nova narració.
Un dels paràgrafs més urgents i de més envergadura que caldrà construir és el que es refereix a la gent gran. El drama que vivim, ho demana a crits. La dignitat de les persones ho exigeix. L’amor pels nostres avis i àvies, ens fa agafar la ploma entre llàgrimes. La nostra gran gent no poden ser mai més víctimes d’una teranyina letal que només mesura en comptes de resultats.
No n’hi haurà prou canviant una tecla, caldrà considerar el piano sencer. L’economia agressiva amb les persones i famílies, el capgirament de prioritats, el sistema d’atenció social que ha de ser també sanitari, una política poruga i submisa. Tot un entramat de relacions i interdependències que es posen en joc, per acabar definint de veritat, qui són la nostra gent gran. Què representen per a cada persona, per a cada família i per a la societat sencera.
El camí de la precarietat, hem vist on porta: a la mort. Quin paper ha de jugar la política? Quin l’economia? Quin les famílies? I sobretot, quin és el paper de la gent gran?
Si vols seguir totes les escletxes, pots subscriure’t al meu canal de YouTube aquí
Francesc Brunés
