Som a ple estiu. La calor ens aclapara, tot i que ens consola saber que és normal. Caminem per un camí de ronda arran de mar. L’ambient, encara que xafogós, és plàcid. Els colors són ben vius i la mar brilla plana i majestuosa. Ens envaeix un estat de placidesa enyorat i desitjat. I, potser tot plegat és només un miratge…
A l’horitzó, s’albiren nuvolades fosques i amenaçadores. Presagi que la tempesta pot desencadenar-se sense tardar massa. De moment, ben segur que afecta mar enllà, però podria apropar-se i llavors… Veuríem estroncada de sobte la nostra tranquil·la passejada. Sabíem que això podia passar, però ens agafarà desprevinguts. Què farem?
L’única opció serà aguantar el xàfec. Resistir! Però, resistir davant la tempesta violenta és inútil o, si més no, insuficient. Voler afrontar el temporal a base quedar-nos palplantats o arraulits, resistint no ens portarà res de bo. Sembla més assenyat avaluar la situació, canviar el camí previst si cal o si és possible, buscar un bon aixopluc, demanar ajut… És a dir, adaptar-nos a la nova situació, imprevista per imprevisió.
I l’experiència acumulada ens servirà per ser més prudents, més previnguts. Per cercar nous camins i rutes que quedin a redós de possibles tamborinades i permetin, no només capejar-les, sinó gaudir-ne i aprofitar-nos-en. Investigar millors eines de predicció i millors instruments per fer-hi front de forma segura.
Aquest podria ser el breu relat, no narrat a l’Horitzó sisè, on parlo de la necessitat de resiliència, més que no pas de resistència i de com crec que hauria de ser aquest ser resilients que ens demana el camí que transitem.
Francesc Brunés
