Sensacions


Agost avança. La calor, aquest any, és la mateixa de sempre, però té un sabor diferent. Resulta com insípida. Fins i tot incolora i inodora. És una mica com l’aigua que, tot i resultar imprescindible a l’organisme, passa com si no servís de res. Tinc la sensació que serà una calor desaprofitada, un estiu sense gust, un cafè sense cafeïna, una cervesa sense alcohol o un pastís sense sucre.

Els carrers fan olor de res. O, més ben dit, oloren a mascareta. Els somriures resten segrestats i les mirades resulten retingudes, com esporuguides, fugisseres i, a vegades, esquives. Tothom transita sense passejar, deambula sense gaudir, es creua sense trobar-se. L’espai urbà se m’apareix com l’escenari d’una pel·lícula, no sé si inacabada, encara per estrenar o amb un guió que fa aigües sense cap trama ben lligada.

Havia de fer una gestió a la meva biblioteca de capçalera. Hi he entrat després de mesos de no poder-ho fer. La mateixa sensació. He trobat un espai mort, sense batec. Tot i els esforços dels bons professionals que hi treballen, els constrenyiments imposats per les circumstàncies, maten qualsevol alè vital. Espais buits, sense els habituals sofàs on poder seure i llegir. Lleixes buides, cadires buides, passadissos buits. Les cortines, inusualment abaixades, confereixen un aire espectral i, en certa manera, esfereïdor. Mampares que separen, rètols que alliçonen, prohibeixen i assenyalen. Silenci. No aquell silenci, sempre remorós de biblioteca, sinó un silenci més proper al dels cementiris o els magatzems. Els llibres hi són, resten adormits damunt els prestatges, però els hi manca l’ànima.

De les poques converses que encara es mantenen, malgrat l’endormiscament propi de l’agost, em sembla copsar una sensació de provisionalitat, que transita entre la desorientació i l’expectativa. És com si tothom esperés alguna cosa. Quelcom que un no sap del cert què és, ni quan vindrà, ni si vindrà. O potser ja ha passat… Tot presenta una caràcter incert, ningú s’atreveix a fer plans, a programar el futur més immediat. La propera setmana és un abisme d’incertesa. La seguretat en el present és escassa i en el futur inexistent. No sabria dir si ens tenalla el risc, la por o la manca de qualsevol clau on aferrar-se.

I, com que no hi ha salvavides, ni se l’espera, nedem per força, sense massa esma, només per mirar de no ofegar-nos. Potser fem vacances o hem sortit a fer una escapada no massa lluny, per si de cas, però és com assaborir un fruit sense massa sabor. Amb un passat que ens pesa i amb un futur que no sabem imaginar, ens costa viure un present, nu, sense concessions. Però, crec que haurem de fer un esforç, perquè és l’única cosa que ens queda i, si la deixem escapar… Si no aprofitem prou aquest present insípid, arrisquem de perdre el sentit del gust i, darrere seu, podem perdre el del tacte, el de l’olfacte, el de l’oïda i, fins i tot, el de la vista. Sentits del cos, però també de la ment i de l’ànima, que ens cal entrenar en aquest estrany present, si volem poder navegar per un futur que tingui algun sentit.

Però, tot plegat, potser només són això, sensacions…

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.