El fràgil refugi


Confinament. Reclusió. Tancament. Quan prenem molta quantitat d’una medicina, la llei del pèndol provoca efectes imprevistos en el moment que s’obre l’aixeta. Portes obertes, tothom a muntanya. Bé, alguns al mar. De cop i volta, canviem el consum de Netflix pel consum de la natura. Ho trobàvem tant a faltar… Ja no podíem més…

Però la natura no és una sèrie de lladres i serenos, ni una pel·lícula de distòpies aclaparadores. La trista realitat és que ara ens trobem tots acumulats, mirant d’aparcar el cotxe arran d’un rierol o fent cua per accedir a unes gorgues. Tant se val, per un tast de natura tot val la pena. I el pèndol torna a marcar la seva llei: confinament perimetral per municipis en cap de setmana. I, com en el dia de la marmota, la roda va girant.

Tot és ben comprensible. Estem desorientats, ens trobem insegurs, ens sentim fràgils i cerquem refugi. La natura pot ser-ne un de molt bo. Però la natura tampoc és un refugi. Ens hem acostumat a tractar-la com un dipòsit d’on anem extraient tot allò que ens ve de gust, i més. Un magatzem on podem anar-hi a buscar els recursos que ens calen per a un consum desmesurat. Un abocador on llençar les deixalles que genera el nostre benestar. I ara, la natura tampoc ens serveix de refugi.

En el fons, la pandèmia ens ha obert els ulls. Ens ha fet mirar al voltant i, quan hi hem copsat el desert, hem girat la mirada cap el nostre interior. I allà, hi hem tornat a trobar el desert. I ens hem neguitejat, perquè ens hem adonat que no anem bé, que amb els deserts, dins i fora, no podrem sobreviure.

I, poc a poc, es va obrint camí una intuïció, un pensament, que ens fa veure la necessitat de trobar una altra relació amb la natura. Repensar què és la natura o qui és la natura. Plantejar-nos si en formem part o no, si només és alguna cosa externa que tenim a la nostra disposició per explotar-la. O, ben al contrari, si és algú a qui fem patir amb la nostre descontrolada i irresponsable espoliació de recursos. Algú que està dient prou, perquè ja no té capacitat de recuperar-se, li hem arrabassat les forces.

Fins i tot, potser caldrà plantejar-se de què parlem quan parlem de natura. Ens referim a paisatges bonics, quatre plantetes verdes i quatre animalons? No serà, que la natura és molt més que tot això? Si formem part de la natura, a més dels ecosistemes, també nosaltres estem patint amb ella. No tots, certament. Uns molt més que altres. I aquesta perspectiva obre un horitzó d’amplitud inabastable.

Aquesta temàtica és el motiu de reflexió de la cinquena guspira que he anomenat “Apropar-se a la natura”.

Totes les guspires al canal de YouTube: Francesc Brunés
Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.