Matí de diumenge


Novembre tot just ha començat. El diumenge es presenta amb temperatura suau i assolellat, després d’un dissabte rúfol i plujós. Tot invita a sortir de casa. Sense poder traspassar els límits del municipi, qui més qui menys busca rutes, camins i caminois per estirar les cames, esbargir-se després del tràfec de la setmana i escampar la boira, ara que no n’hi ha.

Descarto determinades rutes emblemàtiques de la ciutat per por de trobar-hi una densitat de població fregant la saturació, l’acumulació o l’aglomeració. Aquelles rutes que transiten entre la natura i el patrimoni històric – artístic de la ciutat deuen estar a petar, que diuen ara. Em conformo amb una passejada més urbana sense massa pretensions. Enfilo l’Onyar que, com gairebé sempre presenta un cabal poc digne per a un riu de veritat. La catedral al fons m’orienta sense marcar-me una fita.

Transito carrers i places. Aquells espais habituals que no desperten cap interès especial, però són llocs de pas i de trobada per a molta gent. M’aturo en una cruïlla per observar el paisatge. Voreres buides, cadires endreçades i portes closes. Quin panorama, noi!

M’apropo cap al centre neuràlgic de la ciutat on tot plegat sembla mig adormit. O potser anestesiat. S’hi belluga un xic més de gent. Grupets familiars, persones grans i, de tant en tant, algun grup de jovent que no saben on anar. Grans i joves semblem més aviat desorientats, com ovelles sense pastor. On és el pastor? Qui és el pastor? Potser el pastor sigui el senyor consum que ens fa entrar a la cleda de les compres, que ara resta tancada. Acostumats com estem a sortir de casa per anar a consumir, a les botigues, als bars, als restaurants, als cinemes, a… Ara, ens trobem vagant pel carrer sense sentit.

Quan el silenci permet copsar alguna conversa, la sensació d’estar esmaperduts es referma. Els comentaris expressen, amb matisos diversos, la buidor de carrers i places, la desorientació generalitzada, la manca de sentit. Les campanes repiquen sobre una rambla buida. Toquen a festa o a missa, tant se val. Inviten a diumenge sense aconseguir-ho.

Quan enfilo el camí de tornada, miro les cases de l’Onyar, acolorides d’un color que sembla més trist de l’habitual. A aquella hora del migdia els bancs cotitzen a l’alça i costa trobar-ne algun de lliure. Sobretot aquells que gaudeixen del sol tardorenc, estan ocupats per persones que aprofiten per xerrar una estona, mentre mengen o beuen alguna cosa que han aconseguit en algun establiment que serveix menjar per emportar. La necessitat de relacions, més enllà de les taules i cadires de les terrasses, ara buides i amuntegades.

Tornar a casa! Això sí que té sentit! Recuperar aquell espai amable on la buidor es transforma en vida. Recuperar la possibilitat d’abraçar-se, el petó que acarona l’ànima, la taula on compartir menjar i conversa. I hi ha  massa gent que no té casa on tornar…

Però la vida no pot ser només tornar a casa. Més aviat caldria aconseguir que la ciutat fos una gran casa. Un espai on tothom s’hi trobés bé i on tothom pogués recuperar el sentit de la vida. Un lloc de trobada franca i oberta, una gran plaça on compartir la vida. Uns carrers que serveixin per a la relació i no només per anar a comprar. Ara com ara, potser no ens podem abraçar, però ens podem trobar. Si no és físicament, serà fent servir la tecnologia. És imprescindible la trobada, saber que hi som i que, malgrat tots els entrebancs, dolors i patiments, continuem fent camí plegats.

Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.