Cap d’any


Des de temps immemorials, gairebé la primera cosa que faig per encetar l’any, és escarxofar-me al sofà a gaudir del Concert d’Any nou. Ho fèiem sempre plegats amb el meu pare. Era poc menys que una tradició familiar. Ara, ja fa vint-i-set anys que haig de fer-ho tot sol. Més ben dit, durant força anys, m’acompanyava la meva filla gran. Però des d’en fa dos, la seva cadira resta també buida. Tot i així, miro de mantenir la tradició i, per dir la veritat, no ho faig mai en solitari.

Com és sabut, m’agrada molt la música. La clàssica, la contemporània, el jazz… A aquesta música amable i de digestió fàcil del concert d’any nou, tampoc l’hi faig escarafalls. Entre els àpats copiosos de les festes nadalenques, entra bé. Aquest any, entre confinaments i dades epidemiològiques, tota dolçor s’agraeix. Allà, a Viena, les cadires també eren buides. M’ha fet una certa angúnia, la veritat.

Per uns moments m’ha semblat com si l’harmonia ben treballada de la música, s’escampés pel no res, es perdés, fos per a ningú, no trobés acollida. La interessant idea dels 7.000 aplaudiments virtuals arribats d’arreu del planeta, m’ha fet adonar que, precisament aquest any, la música no anava adreçada a les poques (i privilegiades) persones assistents a la sala del concert, sinó que esdevenia, més que mai; universal, per a tothom. Sense parets, ni fronteres.

I, com que aquesta mena de música entra fàcil, això permet fixar-se en els detalls, en la feina dels músics, les seves expressions, allò que es traspua més enllà del so de cada instrument. En primer lloc, ve en evidència la complicitat, el diàleg fluid, la compenetració profunda entre cordes, vents i percussions. Tres mons diferents que es posen, uns al servei dels altres, creant una simfonia de tonalitats que va molt més enllà de les possibilitats de cadascun d’ells.

La segona, i darrera cosa, que em sembla interessant de destacar, és el paper que hi juga cadascun dels músics, en la seva singularitat i, alhora, en el seu servei a la col·lectivitat. Cada músic té la capacitat d’esdevenir temporalment un solista virtuós que meravella auditori i companys d’orquestra. Tot seguit, té la humilitat de perdre’s en la feina coral al costat dels seus companys i companyes, per posar-se al servei, com un més, de la construcció comuna que estan portant a terme.

Aquestes dues lliçons, adreçades a un auditori buit, en temps de pandèmia, m’ha semblat un potent símbol del canvi d’època que estem vivint. Aquelles cadires buides, són un clam callat del molt dolor, de les morts i dels patiments de la humanitat. Un dolor que acull, que és capaç d’aprendre la lliçó per transformar una realitat que ja no ho és. Una lliçó que proclama als quatre vents que la diversitat no pot ser mai més un problema, que l’individualisme és un enorme fracàs si no es combina amb la humilitat de la construcció col·lectiva i que el director de l’orquestra només és una peça més que, posant la seva singularitat al servei de la resta, fa possible l’harmonia coral i simfònica.

Que tinguem totes i tots un bon any 2021!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.