Hivern


Era fosc negra nit. Els estels amb prou feines treien el nas darrere les fosques tenebres d’una volta celestial tancada a pany i forrellat. La gebrada diposita el seu mantell blanc damunt l’escorça terrestre, que es contrau adolorida. El gel pren possessió de llacs i rius. Fins i tot la mar bramula i fueteja embravida la gèlida superfície sòlida. Les fulles desapareixen sota la blancor del glaç i les branques s’esquincen sota el pes de tanta fredorada. Els teulats acullen el fred mantell i els camps endureixen els solcs que esdevenen impenetrables, durs com l’acer, erms, estèrils.

Els nans romanen arraulits i esporuguits dins les seves diminutes cases, envaïdes també d’un ambient extremadament inhòspit i hostil. El caliu de la llar de foc, sembla només una tènue llum que, esmorteïda, s’entreveu com un far llunyà i inabastable. El termòmetre cau a una velocitat mai experimentada fins el moment. Sense saber què fer, comencen a percebre símptomes de refredament que no poden evitar. Malestar, calfreds i entumiment als dits, mans i peus, cames i braços. La ment s’enterboleix…

Es miren, i les mirades es congelen en veure la por reflectida als ulls dels uns i dels altres. Cada nan experimenta la sensació de congelació, no només en el seu cos, sinó sobretot en el seu pensament, en les seves emocions, en la seva ànima. La paràlisi immobilitza cada nan. La certesa que no hi ha futur provoca la inacció de la desesperança. Al bell mig del cor dels nans apareix un forat negre de buidor gèlida que impedeix qualsevol relació entre ells. Com si també els vincles s’haguessin glaçat i el futur col·lectiu hagués estat engolit per la negror que els envolta.

Truquen a la porta. Els nans no es miren. Romanen immòbils. Impossible saber si han sentit el truc, cada cop més insistent. Inexpressius, es nans, semblen estàtues de gel incrustades en un paisatge sòrdid.

És un nan qui truca a la porta. Aquell nan que ningú ha trobat a faltar. Aquell nan estrany, més aviat esquerp. Aquell nan ingenu, estrafolari, d’idees boges i paraules incomprensibles. Aquell nan que, en començar la tempesta, va optar per anar-se’n a la muntanya a cercar el silenci, la comunió amb la natura i la profunditat del misteri. Aquell nan, ha tornat i ara no pot entrar.

El nan no sap que els seus companys han estat trasbalsats fins el punt de deixar-se fagocitar per la tempesta. Ell només sap que dalt de la muntanya s’hi veu el sol i és possible gaudir del seu escalf, ni que sigui suau. N’està segur. Fa ben poc sentia encara sobre la pell les tendres carícies del tènue escalf solar que l’han revifat d’allò més. Ara, ha de fer mans i mànigues per mirar d’entrar a la casa dels paralitzats nans. Ha de pensar paraules comprensibles per fer-se entendre. Ha de cercar la manera de convèncer-los que han de reaccionar, han de posar-se en marxa, han de pujar al cim de la muntanya.

El tractaran de ximple. És molt possible. Diran que la seva proposta és una quimera que només pot acabar malament. És gairebé segur. S’asseu a terra, al llindar de la porta. Comença a sentir els primers símptomes de la fredor que ho embolcalla tot. Podria tornar tot sol a la muntanya…

A la matinada, es veu el nan forcejar apressadament damunt la tanca de la finestra de la planta baixa. És a punt d’entrar a la casa quan se sent la remor del vent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.