Separats i junts


L’any 1945 l’Organització de les Nacions Unides tenia 50 països membres. Actualment en són gairebé 200 i es preveu que a mitjans d’aquest segle, en siguin 250. Tot plegat forma part d’un procés polític de descentralització que s’està revelant més robust i persistent que la pròpia democràcia. La història mostra que cada vegada hi ha més estats configurant la geografia del planeta.

La proliferació de nous estats i l’estabilitat que d’aquest procés se’n deriva, posa de relleu que el dret a l’autodeterminació dels pobles no és pas signe d’un tribalisme retrògrad, sinó més aviat d’una evolució madura. De fet, els estats – nació que defineixen un territori, no són la nostra unitat “natural”. Més aviat ho són els pobles i les societats.

És més, paradoxalment, alguns dels països més grans del món, mesurats per les seves dimensions o per la seva població, només podran mantenir-se units si busquen decididament una major descentralització. Un procés que respongui i superi les tensions internes que pateixen, provocades per les creixents reivindicacions de la diversitat de cultures i nacionalitats que els integren. La maduresa política planetària aconsella avançar en un major grau d’autonomia que aporti una major estabilitat en tots els sentits. Sembla molt millor configurar el món amb una multiplicitat de democràcies locals que no pas amb grans pseudodemocràcies.

N’hi ha prou en comparar un mapa de la segona meitat del segle passat i un d’actual, per adonar-se que cada cop s’hi dibuixen més fronteres. És objectivament evident que s’està produint un clar procés de desintegració, de separació, de descentralització. I al mateix temps, no parem de parlar d’un món sense fronteres, d’un món globalitzat. I si voleu més contradiccions, resulta que les dues coses són veritat.

Separar-se per romandre units. Aquesta és la qüestió. Aquesta és, a més, la realitat. A l’inevitable procés de descentralització, l’hi segueix un no menys inevitable procés d’unió, de federació, d’agrupació. Podríem considerar que els mapes tradicionals han entrat en crisi pel que fa a la seva capacitat d’explicar la realitat sociopolítica i econòmica del món. Les fronteres ens expliquen ben poca cosa. Seria molt més il·lustratiu poder veure sobre un mapa el teixit de relacions que el fluxos de subministrament de productes i serveis, sargeix arreu del planeta.

Els pobles reclamen tossudament la seva identitat, la seva “sobirania”, per poder-se unir posteriorment a aquelles xarxes internacionals que els poden fer més pròspers. I moltes vegades ho fan amb els propis estats matriu d’on provenen. Arribats a aquest punt, seria lícit pensar que ens podríem estalviar la separació, gairebé sempre dolorosa, per passar directament a la unió. Però no, això no va així.

És un dret fonamental dels pobles aconseguir el ple reconeixement de la seva identitat cultural i lingüística i el total respecte per la seva plena capacitat de decidir sobre el seu futur. Només des d’aquesta “llibertat” es pot entendre un veritable procés, estable i democràtic, d’unió planetària que parteixi des de baix. Des de les decisions lliures de cada poble per triar aquells aliats imprescindibles amb qui unir-se per dissenyar el tipus de progrés que desitgen.

Un món sense fronteres amb més fronteres que mai. Un procés necessari per avançar d’un món globalitzat, a un món més unit. Un gavadal d’incomprensió, per comprendre’ns millor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.