La narració bíblica explica que Déu, després de tota la feinada de la creació, va descansar. Això va ser el setè dia. Hi ha una interpretació dels fets que consideraria vàlida aquesta explicació. Amb el ‘després’ inclòs. És a dir, com si un cop acabat tot el procés creatiu, fos necessari fer una altra cosa: descansar.
Hi ha un altra interpretació, de la qual participo, que pensa que el descans forma part del procés de la creació. No és un afegitó un cop acabada la feina. És un component més de l’activitat creadora. Un element necessari, del qual no se’n pot prescindir.
Que el descans sigui una cosa al marge de l’activitat, només té sentit, si pensem que a continuació caldrà engegar novament l’activitat. No era pas el cas de Déu que, amb l’acte creador, ja tenia la feina feta definitivament. Per tant, m’inclino per pensar que descansar no és una cosa de més a més, sinó un element constitutiu de l’activitat humana en el seu conjunt.
Tal com ho tenim muntat, però, s’apropa més a la primera concepció del descans. La majoria de la gent, treballa durant la setmana i descansa el cap de setmana, amb l’objectiu de tornar a treballar el dilluns. Si ens ho volem mirar d’una altra manera, el descans es concep com l’espai entre producció i producció.
Pressionats com estem per la competitivitat, l’eficàcia i la producció; aquest espai de descans hauria de ser el més breu possible i farcit de consum. Un espai i un temps, en el que, d’una manera o altra, no deixem de produir. Continuem generant continguts, compartint imatges, idees, polèmiques, estats d’ànim, històries… Tot plegat, mentre intentem protegir-nos, més malament que bé, de les ingerències de l’activitat productiva dins l’espai de descans.
Crec que aquesta interpretació del descans és una visió interessada, promoguda per la concepció neoliberal de la vida i del món. De poc o de lluny, hem caigut en el seu parany. Però això, com moltes altres coses, no és una fatalitat, un fet irreversible.
Cal transformar les situacions i transformar-nos a nosaltres mateixos. La sotragada de la crisi de la Covid19 és una gran oportunitat per capgirar la concepció de l’activitat productiva i de les relacions laborals. Ocasió també per revisar què n’estem fent de la vida. Treball, és fonamentalment temps. Temps que és el més escàs dels recursos que tenim i que no podem concebre únicament en funció de la producció.
El descans forma part de l’activitat humana de forma inseparable. S’ha d’integrar de manera harmònica en la vida de les persones en tots els seus aspectes. El descans és necessari, no només per reposar i reprendre forces – ara en diuen, carregar piles – sinó, fonamentalment per viure. Descansar és contemplar, badar, gaudir, trobar-se i trobar-nos, relaxar el cos, obrir la ment i l’esperit a allò que som incapaços de comprendre i que ens interpel·la.
Quan la persona troba veritables espais de descans s’apropa un xic més al benestar que procura l’equilibri entre totes les seves dimensions vitals. Treball i descans han de conviure en un tot integrat. Un no pot anar després de l’altre, perquè ambdós són elements creadors de l’essència de la humanitat.
Prop de l'Onyar 